La sortida dels líders independentistes de la presó, en bona mesura, es digui el que es digui, per les pressions internacionals i després de tres anys d'injust empresonament, dona una oportunitat a la negociació i a la política sempre vetada des de Madrid per l'Estat espanyol. Els indults, com s'han dut a terme i com està redactada la lletra petita, són un reflex de la por que nia en el poder espanyol: entre aquells que els fan per necessitat (el PSOE), aquells que s'hi oposen per oportunisme (el PP) i qui els firma per imperatiu legal (Felip VI). El professor Joan Queralt, sempre tan pedagògic i precís, ha endevinat la tecla que els periodistes no trobàvem per definir les pors de Pedro Sánchez: els ha deixat en llibertat provisional supeditada a la bona conducta.

Finalment, són al carrer els nou presos polítics i ningú no pot alegrar-se'n tant com l'independentisme, que no hi ha hagut cap dia que no hagi considerat desproporcionada i venjativa l'actitud de l'estat espanyol. Aquesta mirada de l'actuació del deep state no canviarà amb els indults ja que queden tantes causes judicials pendents i són tants els represaliats pel procés que el marge per a l'optimisme és molt estret o, fins i tot, és inexistent.

És lògic, per tant, que l'escepticisme sigui alt i que el marge per a la confiança sigui molt escàs ja que, per definició, l'experiència demostra que l'Estat espanyol no vol negociar mai: ni l'Estatut a començaments de segle, ni el pacte fiscal -un tipus de concert econòmic específic per a Catalunya- amb Artur Mas, ni la consulta no vinculant el 2014, ni el referèndum d'independència el 2017. No hi ha, per part espanyola, un pla alternatiu al de l'independentisme i per això la negociació és tan difícil. Es va veure perfectament en la intervenció de Pedro Sánchez dilluns passat al Liceu, on més enllà d'una paraules embafadores i buides -us estimem- no hi va haver ni una única proposta política.

Siguem seriosos: els eufòrics tercerviïstes, que ja treuen de nou el cap pretenent un camí intermedi entre la situació autonomista actual i l'independentisme majoritari a la societat, caminen de nou cap al fracàs ja que no hi haurà una proposta política d'un encaix diferent de Catalunya a Espanya capaç de ser assumit pel deep state. La tercera via serveix per mantenir una còmoda posició intel·lectual a Catalunya... i aquí acaba el seu recorregut pràctic.

D'això ve l'escepticisme i la necessitat qu el Govern recuperi la idea d'un relator, un mediador, o com es vulgui anomenar, a la taula de diàleg. A la taula de la Comissió Europea i del seu president, Jean-Claude Juncker, hi va ser el 2017. I molt més hauria de ser ara una vegada ja ha quedat clar i acreditat després dels indults que els nou empresonats eren presos polítics.