Una nova manifestació multitudinària d'unes 10.000 persones; un nou exemple de civisme, en aquesta ocasió davant de la seu del Parlament Europeu a Estrasburg; una demanda pacífica exigint el respecte dels drets polítics de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín, diputats electes a l'Eurocambra i que no han pogut encara accedir a aquesta condició per culpa del Govern espanyol; i una resposta freda, gèlida, de les institucions europees a les demandes catalanes que no traspassen el mur construït pels estats. Descartades les mesures cautelars pel Tribunal de Luxemburg (TJUE) perquè els exiliats electes tinguessin l'acta i coneguda la presència de policia espanyola a Estrasburg per intimidar Puigdemont i Comín, i qui sap si fins i tot alguna cosa més que acovardir-los, la jornada va ser bàsicament una protesta i una denúncia pública en un dia especialment simbòlic. Els manifestants van respondre la petició dels organitzadors però això, a hores d'ara, ja no és una novetat.

És possible que l'independentisme conservi intacta la capacitat de mobilització suficient per protagonitzar gestes com la d'Estrasburg. La resposta d'unes 10.000 persones desplaçades un dia feiner del mes de juliol així ho certifica. Tanmateix, es fa massa evident l'absència de lideratges polítics sòlids a Catalunya, començant pel mateix Govern de la Generalitat que, davant de l'absència d'un full de ruta compartit entre els diferents partits del món independentista i les entitats civils, transita enmig d'una preocupant mediocritat. En cap cas no s'observa el que hauria de ser un Govern cohesionat, ni un Executiu capaç d'assolir una majoria estable al Parlament que li permeti aprovar lleis o tirar endavant els pressupostos catalans, una circumstància que no es produeix des del 2017.

Òbviament, tot no és culpa del Govern, per més que així ho repeteixi una vegada i una altra l'oposició. Les destrosses del 155, l'existència d'exiliats i presos polítics, l'ofec polític i econòmic imposat des de Madrid i la intransigència de l'oposició per tancar acords encara que estiguin als seus programes electorals són una rèmora dura en la gestió quotidiana de l'administració. Cada vegada se sent amb més força entre els diferents actors la necessitat de fer política, una cosa que del cert ningú no sap què vol dir exactament, però que s'identifica com el contrari de la situació actual.

El mes de juliol hauria de servir per definir l'esquelet d'un acord independentista que no pot ajornar-se més. Perquè, es miri com es miri, la gent, la societat civil mobilitzada, no pot ser l'únic actiu del procés.