La campanya electoral per desbancar l'independentisme del poder ha començat amb un missatge inequívoc a 600 quilòmetres de Barcelona, al Congrés dels Diputats: PSOE, Podemos i Vox tirant endavant el decret que regula els 140.000 milions de fons europeus que arribaran a Espanya procedents de Brussel·les. L'art de les paraules amagarà aquesta realitat o farà jocs de mans explicant que Vox s'hi ha abstingut però l'única veritat capaç de passar el filtre del que allà va succeir és que sense aquesta miraculosa abstenció de la ultradreta el reial decret hagués tornat a la Moncloa per a un nou redactat i una nova tramitació parlamentària. Per als qui reien de l'oferta del secretari general del partit ultradretà, Javier Ortega Smith, la realitat és tossuda: abans que un nou president independentista, qualsevol.

Queda clar, per tant, que una nova operació Colau a Barcelona pot repetir-se a Catalunya amb Illa, i allà on hi havia els tres regidors de Manuel Valls disposats com un sol home a fer-la alcaldessa ara, si aritmèticament fos possible, hi hauria uns quants diputats de Vox per portar l'exministre de Sanitat en un tres i no res al Palau de la Generalitat. Perquè ja no valen expressions com no vull els seus vots o no pactaré mai que, en el fons, no volen dir res. Aquí, la pregunta a contestar és si estaran en un hipotètic govern que rebi aquests vots o no. Si estan disposats a no acceptar els vots de Vox. Com es fa això? Doncs és ben senzill. En el cas que ens ocupa del Congrés dels Diputats, retirant el decret abans que sigui aprovat amb els vots de Vox. En el cas d'una investidura presidencial, renunciar-hi si els diputats de Vox són pel mig. Així sí que s'és creïble i el contrari són paraules que es perden al fons del mar.

El dia zero de la campanya, la tradicional enganxada de cartells, també ens ha mostrat els límits de la mobilització dels comicis del 14 de febrer: molta utilització de les plataformes digitals i poc, molt poc públic a les inexistents grades d'espectadors. Vaja, com un partit de futbol. Costarà molt donar-li velocitat a la campanya encara que en joc hi hagi molt més que un canvi de govern segons quins siguin els resultats. Perquè l'objectiu de l'unionisme és fer un país diferent, descatalanitzar-lo i harmonitzar-lo amb Espanya. Motius més que suficients per mobilitzar l'electorat que no estigui d'acord amb un programa electoral que acabi sent de govern i que pretengui esborrar el país del mapa.

De la mobilització o no que es pugui produir en les properes dues setmanes donarà compte la participació a les urnes el proper 14 de febrer. En aquests moments s'estima pels enquestadors una participació al voltant del 60% quan a les del 21 de desembre del 2017 va ser de 79,01%. Estaríem parlant d'uns vint punts menys, difícils d'adjudicar per les empreses demoscòpiques ja que la suma d'abstenció política amb la d'una pandèmia no s'ha donat mai, tret de les últimes eleccions basques i gallegues. Perquè abstenció política sí que n'hi ha hagut i d'una manera significativa als anys 80 -59,37% de participació el 1988- i els 90 -un 54,87% de sufragis el 1992- períodes d'hegemonia pujolista.

Una última notícia del dia zero de la campanya: aquest mateix divendres està previst que abandonin la presó els presos polítics catalans amb l'excepció de Carme Forcadell. Seran tots ells presents a la campanya gràcies al tercer grau si la justícia no ho impedeix amb alguna decisió de les seves. És una bona notícia que, si bé no té res a veure ni amb la llibertat, ni amb l'amnistia, normalitza parcialment una situació insostenible.