Després de mesos i mesos d'una intensa precampanya electoral, aquest divendres a les zero hores haurà quedat oficialment inaugurada la campanya de les municipals —i autonòmiques en 12 comunitats— amb les diferents enganxades de cartells a les ciutats i pobles. Mai una batalla municipal com la de Barcelona havia tingut tantes mirades observant i analitzant el futur de la capital catalana en el que, sens dubte, seran uns comicis excepcionals per revertir el forat negre en què s'ha convertit una ciutat abans oberta, cosmopolita, creadora de riquesa i orgullosa de la seva triple condició de capital del país, motor cultural i exemple d'oportunitats.

En un moment en què els partits hegemònics han tendit a la baixa i els pronòstics electorals cada vegada són més volàtils, les municipals a Catalunya han de donar resposta, substancialment, a aquestes quatre preguntes: qui serà capaç de recollir l'excepcional, per negativa, valoració de l'alcaldessa Ada Colau, que no té parangó amb cap dels seus antecessors? El previsible creixement del PSC als seus feus de la conurbació de Barcelona, però també en la resta del territori, serà capaç d'esquivar l'efecte de dèficits estructurals com el de Rodalies o li suposarà un càstig? Esquerra pagarà errors de gestió del Govern —com la sequera o les oposicions— i es produirà un cert desgast de la marca i un retrocés respecte al 2019? Junts per Catalunya s'estavellarà en el seu intent de vendre, alhora, moderació i radicalisme, gestió de govern i sortida de l'executiu català? A qui li pesarà més el plom que cadascun d'ells porta a les ales?

De tot això s'entreveuen en aquest inici de campanya alguns traços gruixuts, que necessitaran concretar-se en les més de dues setmanes que falten fins al 28 de maig. De totes les eleccions municipals que s'han celebrat a Barcelona, aquestes tan sols guarden una certa similitud amb les del 2011, en les quals, sense arribar a l'extrem d'ara, sí que hi havia a la ciutat una pulsió per tancar l'etapa d'alcaldes del PSC, que havia durat des de 1979, i corregir l'esgotament de projecte que en aquell mandat es focalitzava en Jordi Hereu i en l'oposició ciutadana a un dels seus projectes estrella: el tramvia per la Diagonal. Com que de tot s'aprèn, el candidat socialista, Jaume Collboni, s'ha distanciat d'aquella idea dotze anys després i ha anat a les posicions de Xavier Trias, que llavors i ara ha estat en contra de la connexió del tramvia per la Diagonal.

El més nou d'aquesta precampanya electoral a Barcelona ha estat la irrupció de Xavier Trias en la batalla per l'alcaldia; que el PSC manté una lluita titànica perquè no se l'identifiqui amb Colau, amb la qual ha governat vuit anys; que l'alcaldessa té un nivell de resistència notable, segons les enquestes, i que Ernest Maragall lluita per no quedar descartat. Amb la campanya ja en marxa i l'alt nivell d'indecisos i de fluctuacions entre espais electorals, els dies que resten fins al 28-M seran, sens dubte, crucials. Ningú no té assegurada la victòria i les combinacions de governança a la ciutat són molt variades i de signe ben diferent. Hi ha, a més, el precedent del 2019, quan els pactes polítics van violentar els resultats i poc importa que alguns dels cuiners que aquells dies s'hagin penedit amb el temps. No van ser ells els perjudicats, sinó la ciutat que avui és a la cruïlla de tornar a aspirar a ser una gran capital o perdre's en el camí de la nostàlgia d'un passat que ja no és present i molt menys futur.