Per segona vegada consecutiva se celebraran a Catalunya unes eleccions amb candidats a les presons o a l'exili. La primera vegada va ser en el ja llunyà 21 de desembre del 2017, amb les institucions d'autogovern de Catalunya suspeses fruit de l'article 155 de la Constitució. Ara, setze mesos després, es torna a produir una situació similar i, en aquesta campanya que oficialment s'inicia a les zero hores d'aquest divendres, seria bo no normalitzar aquesta situació perquè no caigui en la rutina o en l'oblit. Candidats al Congrés i el Senat dels partits independentistes es presenten a les eleccions espanyoles en una desigualtat evident, ja que, en primer lloc, estan injustament empresonats o no poden tornar a Catalunya tenint garantida la seva llibertat i, en segon lloc, no poden realitzar una campanya electoral normal a diferència dels seus adversaris polítics que sí que gaudeixen d'una situació plenament normalitzada.

La repressió de l'Estat espanyol i les decisions de la Junta Electoral Central, el Tribunal Suprem o el Ministeri de l'Interior han tancat fins al moment qualsevol fissura que permetés una participació mínima als presos: des de la llibertat temporal als debats de candidats a la presó; des dels mítings a les presons a les entrevistes enregistrades per a la ràdio o televisió. Res de res. Tan sols les entrevistes amb qüestionari previ i per escrit. És una manera de deshumanitzar els presos, que només són visibles als nostres ulls al banc dels acusats del judici del procés que s'està celebrant al Tribunal Suprem.

Aquesta injusta situació hauria de mobilitzar l'independentisme per anar a les urnes. No són unes eleccions normals i la participació tampoc no hauria de ser normal. De la mateixa manera que l'unionisme va saber interpretar perfectament el paper transcendent de les eleccions catalanes del passat 21 de desembre i disputar la victòria a l'independentisme, en aquests comicis es torna a produir un repte de similars característiques a la inversa: mobilitzar com mai el vot independentista més enllà del seu desig o no de presentar-se a unes eleccions espanyoles. Perquè, al final, el que comptarà seran els escons obtinguts i de quin costat cauen els diputats i senadors.

És molt normal i natural que l'esquerra espanyola agiti el factor de l'arribada de les dretes al govern d'Espanya per aglutinar el nombre de vots més gran possible. El PSOE juga descaradament aquesta carta i fruit d'això les seves expectatives electorals són, ara com ara, clarament a l'alça. Però l'independentisme català necessita ser fort i, si és possible, decisiu a Madrid si vol intentar jugar la carta d'un referèndum acordat, una cosa que avui és tota una quimera. Aquesta sí.