Mentre els balcons de Catalunya es convertien en una protesta sonora interminable contra Felip VI per la corrupció que afecta de ple a la monarquia espanyola, el rei d'Espanya compareixia a la televisió per realitzar la seva primera al·locució pública després de l'expansió de la crisi del coronavirus i la no menys important notícia que el seu pare tenia comptes a Suïssa procedents, presumptament, de comissions il·legals. El discurs de Felip VI va destacar, sobretot, pel seu silenci eixordador quant als comptes offshore de Joan Carles I a l'estranger i de la fortuna del qual és receptor l'actual monarca, a qui seguiria com a hereva la seva filla primogènita. La renúncia que ha fet a l'herència és paper mullat ja que com s'ha dit diverses vegades, el Codi Civil espanyol prohibeix la renúncia futura.

En aquests moments de profund dolor per a la ciutadania per l'alarma i el temor que sent davant l'evolució de la infecció pel coronavirus, el Rei només ha sabut trobar paraules buides. Ni tan sols ha inclòs una simple frase amb la qual marqués, almenys aparentment, distància del seu pare. Atònita, l'Espanya joancarlista -aquí no hi ha monàrquics, hi ha joancarlistes ha estat una de les frases de la transició- el deep state espanyol entre d'altres, es veu forçat a fabricar un nou frame que definia molt bé un editorial recent del diari El País: no es pot confondre la Monarquia amb la persona del rei emèrit. Glups! Cal deixar anar llast ràpidament.

Felip VI va escollir per a la seva al·locució vestit blau, camisa blanca i corbata bordeus. No ho va fer darrere d'una taula, com el 3-O, sinó rere un faristol de color vermell amb l'escut de la Casa Reial. Tot i que fins ara, a banda dels discursos nadalencs des de la Zarzuela, només havia fet una intervenció semblant, la de després del referèndum català, les diferències són importants. No va sonar l'himne d'Espanya com en aquella ocasió, la seva actitud va ser molt menys gestual i dramàtica, encara que ara els morts s'amunteguen en ciutats i pobles, no hi havia cap foto al seu voltant i tan sols una planta i una mena d'àmfora com a escenari.

La magnífica pel·lícula The Queen, dirigida per Stephen Frears i estrenada el 2006, recull de manera precisa un passatge il·lustratiu del caràcter de la sobirana britànica, Elisabet II: la seva fredor emocional, el moment de la gran insensibilitat de la monarquia anglesa després de la mort de la princesa Diana. La llunyania vers l'afecte que li professava la gent. Les monarquies es basen en això: en connectar a tota hora amb el poble. Felip VI ha anat perdent aura a mesura que al seu regnat li anaven caient anys. Pocs encara, per cert. Però suficients per a molts ciutadans.

El 3 d'octubre del 2017 va perdre Catalunya, com s'ha anat comprovant inexorablement des d'aquella data. La bola s'ha anat fent a poc a poc més gran a la resta de l'Estat, amb una part del govern espanyol, els membres de Podemos, cada vegada més incòmodes. Aquest trist 18 de març, un altre grapat de ciutadans s'han allunyat de la monarquia en esquivar l'actual titular en el seu discurs la corrupció que s'ha instal·lat durant dècades a la família reial espanyola. El temps, de vegades, ho cura tot. Però em sembla que aquesta vegada, no.