Per més que la premsa escrita de Madrid ho hagi intentat ocultar i alguna de Catalunya hi hagi posat la sordina més gran possible, és poc discutible -només fa falta fer una mirada a la premsa europea i a les agències de notícies francesa, anglesa o nord-americana- que la manifestació de la Diada va ser un èxit. Amb la pandèmia de baixa però amb la por de molta gent a sortir al carrer a manifestar-se, l'independentisme va demostrar múscul de convocatòria i va protagonitzar la concentració més multitudinària des que el març de 2020 va canviar el paradigma pel Covid-19. La pregunta és com canalitzar encertadament una ciutadania que reclama als polítics "no afluixeu", demana unitat als partits, expressa un cert cansament quan es practica una política de mirada curta i se sent enganyada en absència d'un full de ruta.

No és fàcil trobar el punt òptim de gestió de tots aquests sentiments i iniciatives, però l'independentisme torna a tenir bones cartes per no equivocar-se i fer creïble el seu triple compromís: amnistia, referèndum i autodeterminació. Tot això, just en una setmana que estarà marcada per la pomposament anomenada de manera oficial "taula de diàleg, negociació i acord" i en la qual, per cert, no sabem encara oficialment si assistirà el president Pedro Sánchez, que juga deliberadament la carta de la seva presència quan tindria poc sentit asseure's a parlar sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya en la seva absència. Això Sánchez ho sap, però tenint en compte l'escàs interès que té per la taula deu voler que la seva sola assistència ja tingui un valor polític en si mateixa.

El punt de partida de la taula de diàleg és la declaració de Pedralbes, acordada entre Pedro Sánchez i el president Quim Torra el 20 de desembre de 2018 i de la qual el govern espanyol ha fugit com gat escaldat durant gairebé tres anys encara que el compromís eren reunions mensuals. En aquell document, l'executiu de Sánchez reconeixia l'existència d'un conflicte polític sobre el futur de Catalunya, es comprometia a avançar en una resposta democràtica a les demandes de la ciutadania de Catalunya, en un marc de seguretat jurídica (s'esquivava parlar de la Constitució) i s'obligava a una aposta per un diàleg efectiu que vehiculi una proposta política que tingui un ampli suport en la societat catalana.

Van firmar el paper, es van aixecar de la taula, van donar la culpa a l'independentisme català que no hi hagués una nova convocatòria i així fins a aquesta setmana. Després de gairebé tres anys es pot esperar que el govern espanyol -ja que és el mateix d'aquella reunió anterior amb els canvis lògics de ministres- haurà estat capaç de preparar una proposta seriosa i a l'altura del conflicte polític que contraresti la d'amnistia, referèndum i autodeterminació. De temps n'hi ha hagut de sobres, però em temo que de voluntat, que és que realment importa, gens.