La batalla campal oberta entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana en les últimes hores no és una bona notícia per a l'independentisme català. No ho és per al conjunt del moviment, no ho és per als partits que protagonitzen aquesta baralla familiar amb un llenguatge insolent entre ells que gairebé frega l'insult, no ho és per als exiliats repartits entre diversos països des de Bèlgica a Suïssa passant per Escòcia, no ho és per als nou presos polítics que entre tots fa 4.957 dies que estan empresonats, no ho és per als familiars de presos i exiliats que viuen amb angoixa la situació dels seus éssers estimats i no ho és, tampoc, per als qui, estant allunyats del xoc polític partidista, volen la màxima unitat possible.

És del tot obvi que aquest no és el millor camí i que l'últim i perillós desacord, el que afecta la Diputació de Barcelona, pot contribuir a fer més gran el desacord entre JxCAT i Esquerra. Aquest article seria insuficient per recollir els desacords que han tingut en els dos últims anys i els greuges de cada un respecte al seu aliat/adversari. Avui estem parlant de la Diputació de Barcelona, com abans parlàvem de l'Ajuntament de Sant Cugat o de Figueres, per no parlar de la regulació del lloguer de pisos, la substitució dels diputats suspesos pel Suprem, el recurs de Puigdemont contra la mesa del Parlament, la seva investidura fallida, els desacords a la presó de Lledoners...

No tot és comparable, certament, però en els divuit mesos de legislatura ha anat pujant esglaó a esglaó la confrontació fins a arribar a la situació actual. Així, difícilment el Parlament i el Govern poden seguir gaire més temps. Cal rebaixar la tensió, recuperar la unitat d'acció i, si és necessari, posar a sobre de la taula els molts desacords que encara són reversibles a ajuntaments, Diputació de Barcelona i Govern de la Generalitat. En altres moments s'ha aconseguit, amb millor o pitjor fortuna. Ara caldria intentar-ho.