Barcelona va malament, molt malament. De fet, la ciutat passa la seva etapa més delicada des de l'arribada de Narcís Serra a l'alcaldia el 1979. Sense rumb polític, sense una majoria que doni estabilitat al govern de la ciutat, sense voluntat real d'acords amb l'oposició, amb l'alcaldessa Ada Colau desapareguda davant de qualsevol conflicte que pateixin els barcelonins i amb la cronificació de problemes com la brutícia als carrers i l'aparició d'altres com l'augment de la inseguretat, que ha fet que veïns i comerciants supleixin amb vigilància privada l'absència de la Guàrdia Urbana.
No hi ha cap estament de la ciutat que no hagi alçat la veu per denunciar la gestió municipal, des dels més persistents comerciants i hotelers fins als últims a arribar: el conflicte dels manters, el desmesurat increment del preu dels lloguers. Per tancar el cercle, la gestió econòmica pèssima ha fet que es passi de parlar d'una ciutat amb superàvit pressupostari i que podia abordar tots els projectes a una altra en què s'han de paralitzar actuacions per a equipaments programades.
Barcelona no pot seguir gaire més temps a la deriva ja que corre el risc de perdre el tren de la història. L'impuls que tenia ha alentit la caiguda i ha maquillat, en part, el declivi. Una política permissiva dels mitjans de comunicació que veien Colau com l'últim bastió per frenar l'independentisme també ha ajudat a esmorteir la crítica a una acció política francament desoladora.
És molt probable que l'alcaldessa estigui esgotant els seus últims mesos i l'alternança sigui possible. Amb llistes separades, conjuntes, amb primàries o sense, l'independentisme ha de llançar-se a fons a conquerir l'alcaldia. Un projecte de país sense governar la capital és un projecte incomplet. Falta temps encara, però també és cert que hi ha moltes coses per fer.