Si un és mínimament lector de la premsa internacional, és relativament fàcil de fer-se a la idea que l'opinió publicada al món és molt crítica amb les gestió del coronavirus duta a terme pel govern de Pedro Sánchez. Una reacció tardana, una gestió enormement ineficaç i una centralització impròpia d'un estat que es defineix a si mateix com el més descentralitzat d'Europa han soscavat el prestigi del govern espanyol. S'hi afegeix, vulguem-ho o no, la fragilitat de l'economia, incapaç de seguir el ritme dels seus socis comunitaris en la resposta a la pandèmia i amb l'Executiu dedicat preferentment a la publicitat de mesures que tenen molts zeros i que a l'hora de la veritat acaben sent molt inferiors i que tampoc no es tradueixen en solucions immediates per als treballadors autònoms o els petits empresaris que, com es va veure la setmana passada amb les cotitzacions a la seguretat social, han estat un absolut fiasco.

Espanya no té caixa per fer front no a una emergència com l'actual sinó a la gestió diària de l'Estat sense que creixi el seu dèficit públic, ha anat perdent crèdit internacional des de fa molts anys amb casos de corrupció inacabables i que, finalment, han esquitxat fins i tot a la monarquia, i ha dilapidat anys de bonança amb obres faraòniques com l'AVE radial de Madrid a tot Espanya. Com a corol·lari, ha donat lliçons als països de centreeuropa i del nord del continent, oblidant que Angela Merkel és molta Merkel i un dia la pots necessitar.

I aquell dia, sembla que està a punt d'arribar. Perduda, en principi, la batalla pels coronabons que defensaven Espanya i Itàlia ja que no hi haurà consens a la UE, és molt probable que Pedro Sánchez es trobi en una situació que ja va viure el seu antecessor Mariano Rajoy: demanar o no demanar el rescat a la UE. A diferència de Rajoy, haurà d'agafar el camí de sol·licitar-ho: si no ho fa no podrà rescatar l'economia espanyola, que tindrà dos dels seus motors, turisme i serveis, literalment gripats. Quan això arribi, Europa no serà condescendent amb el malbaratador espanyol.

Què farà llavors el govern Sánchez-Iglesias? Podrà aguantar, o les seves costures saltaran pels aires? Suportaran anar en contra de qüestions centrals dels seus programes electorals? Veig a Madrid molta gent convençuda que això no serà possible i que, al final, la via dels pactes de la Moncloa que proposa Sánchez no és cap altra cosa que un escapisme més en la seva visió de la jugada. Enredar tothom una mica per socialitzar els errors que, en part, ha comès únicament el govern espanyol.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat