Una persona a qui professo gran afecte i admiració, amb qui parlo molt de tant en tant per la seva situació personal, em deixa anar, a boca de canó, una idea que ràpidament faig meva: haurem de fer un homenatge nacional i de reconeixement a la nostra gent gran. No és possible, em diu, que, pel coronavirus, se n'estiguin anant a milers per la porta del darrere quan són gent que ho han donat tot i haurien de marxar d'aquesta vida amb honors i glòria. No amb el silenci del temps de confinament que ens ha tocat viure.

La pandèmia ha afectat persones de totes les franges d'edat. Però, sense excloure ningú, costa de no sumar-se a una idea d'aquesta naturalesa, el reconeixement als més grans, quan veiem com les pitjors conseqüències de la pandèmia es concentren d'una manera especial en les persones de més de 70 anys i molt concretament en les que són per sobre dels 80. El fet que la Generalitat i la conselleria de Salut hagin fet el que havien de fer en tenir ja oficialment les xifres de les funeràries -la transparència sempre és positiva en una societat democràtica- i hagi actualitzat, aquest dimecres a la nit, el nombre de morts com a conseqüència del coronavirus, és obvi que no ha deixat indiferent a ningú. La xifra de víctimes era de 3.855 quan es computaven únicament els morts en centres sanitaris i ha passat en un instant a 7.097 en incorporar-se els morts en residències o en domicilis particulars. Són xifres esgarrifoses que no ens poden deixar indiferents com a societat i com a país.

El que no es pot fer és jugar amb les xifres sense cap respecte cap als morts quan, després que la Generalitat hagi fet pública aquesta xifra oficial de morts pel coronavirus, el govern d'Espanya es resisteixi a incorporar-los a les estadístiques que presenten cada dia. Així, òbviament, els morts són molts menys. Es pot ser trampós en moltes coses i, de fet, aquest govern ha ensenyat la pitjor cara en múltiples ocasions en els últims temps. Però, cal fer-ho amb els morts? Les víctimes són persones, no estadístiques, i reivindicar-los és fer-los emergir com a caiguts pel maleït coronavirus. Això és el primer que s'ha de fer encara que les estadístiques s'acabin disparant i encara sigui més gran l'error que va suposar la centralització del comandament únic en el control de la pandèmia.

Al segle de la comunicació les coses no es poden amagar encara que es parli més que mai a Espanya de com clavar la dent a la censura de mitjans i molts, fins i tot, potser somiïn amb això.