A través de la Plataforma de Contractació del Sector Públic aquesta setmana hem sabut tres coses: que a l'habitatge oficial del ministre de l'Interior hi havia una cinta de córrer que s'havia espatllat; que el ministre Fernando Grande-Marlaska ha decidit substituir-la i que la paguéssim tots els contribuents, seguint, segurament, una tradició que no sabem a quan es remunta; i que una empresa amb seu a Madrid -Entorns Tecnològics i de Comunicació- haurà de lliurar-la a la residència del Paseo de la Castellana número 5 abans del proper 22 de març i que el cost és de 2.770,90 euros.

Fins aquí la informació oficial de la notícia que, encara que no és la primera vegada que succeeix, no deixa de cridar l'atenció, tenint en compte que és d'ús individual, se la pot emportar en abandonar el Ministeri i que el salari del ministre li permet àmpliament realitzar una inversió com aquesta. El desembre de 2018, ja ens va sorprendre la compra d'una bicicleta estàtica que el Ministeri d'Afers Estrangers va comprar pel mateix procediment per el llavors ministre, Josep Borrell, en El Corte Inglés.

La resposta que s'ha donat des de el Ministeri de l'Interior és que Grande-Marlaska no pot fer exercici en la via pública per raons de seguretat i que, si decidís practicar-ho, hauria d'anar acompanyat del seu servei de seguretat, la qual cosa acabaria sortint més cara que la cinta de córrer recentment adquirida. Encara que és possible que tinguin raó sobre el cost final, la pregunta no ha de ser aquesta. En la meva opinió, el pertinent és preguntar si pot considerar-se igual la compra de, per exemple, un lavabo o una bateria de cuina per a la residència oficial d'un ministre i comparar-la amb una cinta de córrer. Les primeres coses són necessitats en una residència oficial que, a més, és un habitatge de feina, i la darrera és un caprici que li acabem pagant tots.

Distingir entre allò públic i allò privat hauria d'estar a l'ABC de qualsevol polític. Sobretot, en un moment en què la crisi econòmica derivada de la pandèmia no només significa que la gent no pot canviar-se de cinta de córrer a càrrec dels pressupostos públics, sinó que el nombre d'aturats s'ha elevat aquest mes a quatre milions a Espanya. Això sense comptar els aproximadament dos milions de persones que estan en EROs i sense saber quants d'ells podran recuperar el seu lloc de treball.