Aquest cap de setmana ha fet 62 anys de l'elecció a la ciutat de Mèxic de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat en substitució de Josep Irla. Va ser el 125è president de la Generalitat, també el polític republicà que va encarnar durant la llarga nit de la dictadura el vincle de l'autogovern català i va tornar a Barcelona el 1977 amb tot el pes de la història a l'esquena i amb tota la legitimitat que li donava no només el nomenament al BOE, sinó la seva elecció un 7 d'agost de 1954 pels parlamentaris catalans a l'exili.

Convé de fer aquesta distinció, més ara que l'ofensiva contra el poder polític de Catalunya és tan alta, per remarcar la importància que sempre té la història. Tarradellas era una baula, com abans que ell ho van ser l'esmentat Irla, Companys i Macià i, a partir de 1980, Pujol, Maragall, Montilla, Mas i, actualment, Puigdemont.

La Generalitat no emana de la Constitució, ni la presidència de la Generalitat, ni el Govern. En tot cas, és a la Constitució on es reconeix el seu encaix com a govern autonòmic. És així perquè la Constitució és del 1978 i la Generalitat del segle XIV, amb Berenguer de Cruïlles com a primer president.

També és oportú recordar que els que avui des del govern d'Espanya s'aferren al pactisme de Tarradellas són els mateixos que el 1977, des de la desapareguda AP, i el 1989, des de la nova marca del PP, ni volien el seu retorn ni l'autogovern. Potser per això s'ha ofegat com mai el poder polític català i s'han perseguit judicialment els seus màxims responsables, fabricant, si calia, proves falses.

I és que la política potser ho aguanta tot, però la història posa cadascú al seu lloc.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat