Com que en política, i en general a la vida, l'única manera d'analitzar i valorar els acords assolits són els resultats, caldrà concloure que la no-aprovació del català com a llengua oficial de les institucions europees al Consell d'Assumptes Generals de la Unió és una mala notícia. Consta que el govern espanyol i el ministre d'Afers Exteriors, José Manuel Albares, ha anat a totes amb els seus col·legues comunitaris i hi ha l'expectativa que en la pròxima reunió del 24 d'octubre a Brussel·les la cosa vagi d'una altra manera. Però avui no és així i tenint en compte que el govern espanyol va tancar un acord amb el president Carles Puigdemont que tiraria endavant el tema de l'oficialitat del català a la UE i, gràcies a aquest compromís, Junts li va facilitar els set vots que necessitava perquè la socialista Francina Armengol fos presidenta del Congrés, Pedro Sánchez haurà de revertir aquest no en un sí si vol romandre una altra legislatura a la Moncloa.

El pas de les setmanes dona força a la necessitat d'un verificador internacional dels acords entre el PSOE i Junts. Quina mena d'acord pot tenir unes bases sòlides entre dos partits en els quals prima la desconfiança mútua sense una persona independent que comprovi que els pactes que es firmen es compleixin? Atès que el compromís del govern espanyol d'aconseguir l'oficialitat del català a la UE era ferm i fins i tot està en stand-by, i aquesta era una carpeta que s'havia de resoldre aquest dimarts i entrar en la fase de la investidura, els socialistes s'hauran de posar les piles. Reblar el tema del català a la UE, acordar el de l'amnistia i acceptar la qüestió del verificador. Tot això abans d'una hipotètica investidura de Sánchez que no es podrà allargar més enllà de finals de novembre.

Amb el rellotge en marxa, tampoc no es pot dir que aquest dimarts hagi estat un mal dia per al català. S'ha parlat per primera vegada, i a partir d'ara serà sempre així, al Congrés dels Diputats tant amb el català com amb el gallec i el basc. És un avenç significatiu que posa en relleu com es poden canviar dinàmiques que semblaven inamovibles si els vots s'utilitzen adequadament. Era una condició prèvia per a l'oficialitat europea que s'haurà de rematar l'octubre a la UE. Albares va viatjar a Brussel·les per convèncer els seus col·legues de la necessitat d'incorporar tres llengües més al llistat de les oficials i l'assumpte va quedar pendent de nous dictàmens jurídics. No és un no, però tampoc és un sí. Segurament, Espanya haurà après la lliçó que és més fàcil aplicar el corró i utilitzar la presidència de torn de la UE amb una única llengua que amb tres.

Al cap i a la fi, la situació del català és diferent de la del gallec i el basc tant en nombre de parlants com pel fet de ser l'única de les tres llengües que és pròpia d'un estat europeu com és Andorra. El català el parlen uns deu milions de persones, ciutadans de quatre estats: Andorra, Espanya, França i Itàlia. Una situació molt diferent de la dels 700.000 parlants de l'eusquera i de la dels dos milions que parlen gallec. Hi pot haver perfectament una oficialitat a la UE a dues velocitats en la qual es doni llum verda al català a l'octubre, i eusquera i gallec quedin per a més endavant. Albares ja ha començat a moure's discretament en aquesta direcció, ja que la complexitat de la majoria política que necessita Sánchez per a la seva investidura li impedeix deixar a ningú descontent.

Al final, aquí tothom haurà de jugar les seves cartes i fixar les seves prioritats. I Puigdemont sembla disposat a rebaixar el llenguatge per facilitar el diàleg, però no a rebaixar els seus objectius polítics. Per la seva part, el govern espanyol faria bé de no confondre una cosa amb l'altra si no vol ensopegar amb un ensurt pel fet de no haver perimetrat bé els marges per negociar amb el seu interlocutor. Perquè, avisats, ho estan.