Costa recordar una mort política tan sobtada com la de Pablo Casado: en pocs dies ha passat de ser el totpoderós president del Partit Popular que havia guanyat les eleccions a Castella i Lleó, això sí, havent de pactar amb Vox, a estar més sol que l'una. Els seus col·laboradors s'han anat donant de baixa, fugint d'ell com si fos un empestat; el grup parlamentari al Congrés ha pres una distància infinita d'ell; els barons del partit li han demanat que se'n vagi al més ràpidament possible; ha hagut de forçar la dimissió del seu secretari general, el murcià Teodoro García Egea; i el capital, que encara que sembli que no hi és, esclar que opina, l'ha abandonat a la seva sort. Casado va pensar ingènuament que podia eliminar la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, per un cas de presumpta corrupció relacionat amb el cobrament d'una comissió per unes mascaretes per al govern autonòmic, i en un tres i no res s'ha trobat que era ell qui s'havia posat la soga al coll. I així, estirant més i més, l'únic que ha aconseguit és asfixiar-se a una velocitat supersònica.

Les cartes van quedar donades aquest cap de setmana i ara només es tracta que la dreta es reorganitzi com pugui amb el tebi Núñez Feijóo al capdavant. Té totes les eleccions guanyades per majoria absoluta a Galícia, però Espanya i, sobretot, Madrid, és una altra cosa. Feijóo, amb fama de representant de la dreta moderada, arriba al PP en el pitjor moment, ja que l'autoritat i la disciplina estan per terra i a qui ha d'intentar reduir a la mínima expressió és a Vox, una formació electoralment rampant i que ha vist la crisi popular com una oportunitat per guanyar una posició encara més avantatjosa al complicat mapa electoral. Tant és així que algunes enquestes d'aquest cap de setmana i amb el PP enfonsat, aventuraven ja el sorpasso de l'extrema dreta.

Falta per veure quina part del pastís es voldrà quedar la presidenta de la Comunitat de Madrid, que és, en realitat, qui ha acabat tombant Casado. Ayuso ha anunciat que no aspira a ocupar el seu càrrec, la qual cosa no vol dir que es conformi amb res o bé que Feijóo pugui prescindir alegrement d'ella. Entre altres coses, perquè ella té el pressupost suficient que acaba fent meravelles als diaris de la dreta madrilenya: a les portades, als editorials i a les informacions. El mateix val a la ràdio i a la televisió. El més probable és que, mort Casado, Ayuso no tingui pressa i estableixi una aliança amb Feijóo, que és avantatjosa per a ambdós. Mentrestant, haurà de resoldre tres carpetes: que la Fiscalia Anticorrupció tanqui la investigació que ha obert al seu germà pel tema de les mascaretes; presidir el PP de Madrid, que amb Casado se li ha resistit fins a la convocatòria del congrés i repetir els resultats de les passades eleccions a la Comunitat de Madrid. Amb aquestes tres carpetes tancades, veurem on fixa el seu objectiu polític.

Aclarit en pocs dies el mapa de la dreta, caldrà veure si Pedro Sánchez vol treure'n partit, com alguns pensen, o es resistirà al calendari electoral previst. Amb Iván Redondo a la Moncloa, avui el palau seria un interminable pujar i baixar entre les diferents plantes amb estudis demoscòpics sota el braç. Qui sap si no hi hauria cap altre moment millor amb el PP i Unidas Podemos desarborats i anant a un pols entre el PSOE i Vox. De ben segur que la temptació ha existit, però també és veritat que ara la política és molt més volàtil que temps enrere i els avançaments electorals els carrega el diable. I també és veritat que Pedro Sánchez no és avui aquell polític que va escriure Manual de resistencia el 2019 i en el qual explicava com va ser expulsat del partit, com va tornar impulsat per la militància amb audàcia i com va aconseguir la presidència amb promeses a l'independentisme català que mai no va complir.