La necessitat que Catalunya arribi a ser un dia un estat independent té en el pla econòmic moltes raons de pes: des de l'històric dèficit fiscal que ofega el país i el condemna a ser un territori de segona divisió fins al maltractament en les infraestructures, tantes vegades denunciat com tantes vegades han fracassat els anuncis de solució. Però ha hagut d'arribar la Covid-19 perquè s'evidenciés en tota la seva extensió el fiasco de l'arquitectura de cartró pedra del sistema autonòmic espanyol: ara, amb les comunitats provant de salvar la vida dels seus ciutadans i, alhora, no portar a la ruïna centenars de milers d'empresaris, autònoms i la resta de treballadors. És una quadratura impossible.

Les primeres mesures estan renyides amb les segones ja que a la caixa només hi ha teranyines i és impossible donar resposta a tanta i tanta demanda, justa en la majoria dels casos. Una resposta que, fora del sistema de règim comú de les autonomies, amb un concert econòmic o amb la independència, sí que es podria arribar a plantejar.

No hi ha més remei, en les actuals circumstàncies, que plantar-se davant del govern espanyol i exigir-li que faci front a les seves responsabilitats com l'única administració que disposa del marge econòmic suficient per fer més transitable aquest camí impossible. La demanda del vicepresident en funcions de president, Pere Aragonès, exigint una moratòria d'impostos i de cotitzacions socials per a les empreses afectades per les mesures per lluitar contra el coronavirus és del tot raonable i hauria d'aplicar-se en l'IVA, l'Impost de Societats i les cotitzacions de la Seguretat Social, tot això acompanyat d'un ajornament de la devolució de préstecs.

L'Estat, com a posseïdor de la gran majoria de la contribució via impostos dels catalans, no pot felicitar el Govern per les dures mesures adoptades i, alhora, donar-li l'esquena en les necessitats econòmiques. L'autonomia ja sabem que és un fre per a les necessitats polítiques i econòmiques de Catalunya però en les actuals circumstàncies és una soga al coll que acaba deixant en paper mullat qualsevol mesura que es pugui prendre i que acaba sent un bumerang contra la ciutadania de Catalunya.

L'altre dia, el ministre de sanitat, Salvador Illa, va sortir rabent a felicitar la Generalitat per les mesures adoptades per doblar la corba de creixement del coronavirus. Una cosa no gaire diferent de la que va fer al seu dia el ministre d'Hisenda del PP, Cristóbal Montoro, aplaudint les famoses retallades d'Artur Mas i Andreu Mas Colell el 2011 i següents. El PP no va fer res però aplaudia Catalunya i Mas va carregar per tota la vida amb l'etiqueta del president de les retallades. Ara continuen aplaudint però la caixa comuna no fa més que penalitzar Catalunya.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat