Celestino Corbacho acaba de comunicar-nos que abandona el PSC perquè no se sent reconegut. Curiosa manera de deixar un partit als 69 anys i quan un n'ha estat 32 gaudint de les prebendes dels càrrecs públics de la formació que representava. No és aquesta la millor manera de sentir-se reconegut per una força política? Natural de Valverde de Leganés, a Badajoz, als 13 anys va decidir venir-se a viure a Barcelona, on ja residien dos dels seus germans, i va començar a treballar en una impremta. Als 33 anys ja era regidor de l'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat i diputat provincial. Des d'aleshores fins a la seva última destinació, el 2015, va ocupar la vicepresidència de la Diputació de Barcelona, l'alcaldia de l'Hospitalet, la presidència de la Diputació, el ministeri de Treball i Immigració amb José Luis Rodríguez Zapatero i l'escó de diputat al Parlament de Catalunya en quatre legislatures, l'última fins a l'agost del 2015. Tot això, a banda de nombrosos càrrecs en les direccions del PSC i del PSOE així com a la Federació de Municipis de Catalunya (FMC) i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP). Hi ha d'haver algun càrrec més, però aquesta dotzena de llocs públics han estat els més importants.

Amb aquest currículum polític a l'esquena segurament és sobrer dir que no se sent reconegut llevat que cregui que els càrrecs són vitalicis en una formació política o que la renovació ha d'incloure els altres i no un mateix. És cert que el PSC ha patit en els últims anys baixes de dirigents a una velocitat gairebé tan alta com la pèrdua de votants. De fet, malgrat que va ocupar la presidència de la Generalitat entre 2003 i 2010, primer amb Pasqual Maragall i després amb José Montilla, molt pocs dels seus consellers del Govern en aquells anys continuen militant al partit com a conseqüència de l'abandonament de les seves posicions catalanistes i del suport al dret a decidir. Alguns ho han fet amb discreció i altres amb més publicitat però costa de reconèixer la història del partit en la direcció actual.

La baixa de Corbacho, tanmateix, ha d'anar en un sentit contrari a la dels germans Maragall, Quim Nadal, Marina Geli o tants d'altres. L'exalcalde i exministre s'ha de sentir temptat pels cants de sirena de Ciutadans. De fet, Corbacho s'ha trobat enormement còmode amb el gir del PSC i la seva inequívoca ubicació en l'espai unionista i per això a ningú ha sorprès la seva participació al costat d'un altre socialista il·lustre, José Borrell, en les manifestacions d'aquests mesos celebrades a Barcelona a favor de la unitat d'Espanya amb el Nobel Mario Vargas Llosa o el president de Freixenet, José Luis Bonet, per exemple. En les recents eleccions catalanes, Cs va ser la primera força política a l'Hospitalet, amb el 33% dels vots i més de deu punts per sobre del PSC, autèntic amo i senyor de la segona ciutat de Catalunya en gairebé tots els comicis precedents.

Crític amb Núria Marín, l'actual alcaldessa i la persona que va escollir per substituir-lo, qui sap si Corbacho veu arribat el moment de tornar. O de fer-li la vida impossible. O de desgastar-la. I com que sempre ha ensumat amb habilitat el poder, Ciutadans pot ser que sigui una bona palanca si l'oferta és generosa. El poder és com una droga.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat