Celestino Corbacho acaba de comunicar-nos que abandona el PSC perquè no se sent reconegut. Curiosa manera de deixar un partit als 69 anys i quan un n'ha estat 32 gaudint de les prebendes dels càrrecs públics de la formació que representava. No és aquesta la millor manera de sentir-se reconegut per una força política? Natural de Valverde de Leganés, a Badajoz, als 13 anys va decidir venir-se a viure a Barcelona, on ja residien dos dels seus germans, i va començar a treballar en una impremta. Als 33 anys ja era regidor de l'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat i diputat provincial. Des d'aleshores fins a la seva última destinació, el 2015, va ocupar la vicepresidència de la Diputació de Barcelona, l'alcaldia de l'Hospitalet, la presidència de la Diputació, el ministeri de Treball i Immigració amb José Luis Rodríguez Zapatero i l'escó de diputat al Parlament de Catalunya en quatre legislatures, l'última fins a l'agost del 2015. Tot això, a banda de nombrosos càrrecs en les direccions del PSC i del PSOE així com a la Federació de Municipis de Catalunya (FMC) i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP). Hi ha d'haver algun càrrec més, però aquesta dotzena de llocs públics han estat els més importants.

Amb aquest currículum polític a l'esquena segurament és sobrer dir que no se sent reconegut llevat que cregui que els càrrecs són vitalicis en una formació política o que la renovació ha d'incloure els altres i no un mateix. És cert que el PSC ha patit en els últims anys baixes de dirigents a una velocitat gairebé tan alta com la pèrdua de votants. De fet, malgrat que va ocupar la presidència de la Generalitat entre 2003 i 2010, primer amb Pasqual Maragall i després amb José Montilla, molt pocs dels seus consellers del Govern en aquells anys continuen militant al partit com a conseqüència de l'abandonament de les seves posicions catalanistes i del suport al dret a decidir. Alguns ho han fet amb discreció i altres amb més publicitat però costa de reconèixer la història del partit en la direcció actual.

La baixa de Corbacho, tanmateix, ha d'anar en un sentit contrari a la dels germans Maragall, Quim Nadal, Marina Geli o tants d'altres. L'exalcalde i exministre s'ha de sentir temptat pels cants de sirena de Ciutadans. De fet, Corbacho s'ha trobat enormement còmode amb el gir del PSC i la seva inequívoca ubicació en l'espai unionista i per això a ningú ha sorprès la seva participació al costat d'un altre socialista il·lustre, José Borrell, en les manifestacions d'aquests mesos celebrades a Barcelona a favor de la unitat d'Espanya amb el Nobel Mario Vargas Llosa o el president de Freixenet, José Luis Bonet, per exemple. En les recents eleccions catalanes, Cs va ser la primera força política a l'Hospitalet, amb el 33% dels vots i més de deu punts per sobre del PSC, autèntic amo i senyor de la segona ciutat de Catalunya en gairebé tots els comicis precedents.

Crític amb Núria Marín, l'actual alcaldessa i la persona que va escollir per substituir-lo, qui sap si Corbacho veu arribat el moment de tornar. O de fer-li la vida impossible. O de desgastar-la. I com que sempre ha ensumat amb habilitat el poder, Ciutadans pot ser que sigui una bona palanca si l'oferta és generosa. El poder és com una droga.