Un any nou sempre és per definició un temps d'incerteses i d'il·lusions. També de pors. Aquest 2018 que comença és, sens dubte, complex i desafiador. També enrevessat i enigmàtic. Catalunya surt d'una situació excepcional propiciada per un cop institucional que va desencadenar de facto la supressió de les seves institucions d'autogovern i que pretenia ser legitimat a les urnes a través d'una convocatòria de les eleccions del 21-D avantatjosa per a l'unionisme. El resultat és conegut de sobres: rebolcada al govern espanyol, rebolcada al PSOE i rebolcada a Ciutadans malgrat que la seva candidata, Inés Arrimadas, hagi guanyat les eleccions. Els tres del 155.

L'independentisme ha revalidat la majoria absoluta al Parlament i ha mantingut un percentatge de vots molt similar -dues dècimes menys, el 47,5% dels que van anar a les urnes- en unes condicions excepcionals. Un resultat suficient perquè Puigdemont i els consellers exiliats haguessin pogut tornar a Catalunya, el vicepresident Junqueras i el conseller Forn haguessin pogut abandonar la presó d'Estremera i els Jordis, la presó d'Alcalá Meco. José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem, acaba de declarar que en aquesta causa no hi ha aparença dels delictes de rebel·lió, sedició, ni tan sols malversació. Unes manifestacions que causen un enorme estrip sobre la sempre qüestionada independència judicial.

L'independentisme haurà de gestionar amb encert els seus 70 escons a la cambra catalana. Primer, trenar els acords entre les tres formacions, Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP, per a una legislatura estable i, més tard, plantejar les prioritats dels quatre anys vinents.

I sobretot, explicar-ho. L'opinió pública catalana té dret a saber què es farà des del Govern els propers anys, una vegada el conjunt de l'independentisme sembla que ha assumit que la prioritat passa per ampliar l'espai fins aconseguir el 50% dels vots i que les presses de la legislatura passada no es repetiran en aquesta ocasió.

Encara que sigui en unes condicions tan difícils com suposa remuntar els efectes de l'aplicació del 155 i l'amenaça que, una vegada provada la medicina, el govern espanyol pot tornar-hi en qualsevol moment, cal mirar el futur amb optimisme, perquè unes eleccions sempre són una finestra d'oportunitat. L'independentisme ha resistit l'agressió de l'Estat concentrada en els membres del Govern a l'exili, a la presó o en llibertat condicional. Centenars d'alcaldes tenen causes judicials per l'1-O i, almenys, un centenar d'alts càrrecs es troben en condició d'investigat -abans imputat- o a punt de ser-ho.

No és fàcil fer política en aquestes condicions, però l'actitud no ha de ser de resistència. És necessari saltar aquest marc mental i hi ha moltes coses per fer. I caldrà persistir a continuar reclamant diàleg i negociació. I una solució política i democràtica al contenciós entre Catalunya i Espanya. I continuar exigint a Europa que escolti la veu de Catalunya. Persistir, no pas resistir. Amb encert i amb esforç. Sense defraudar els electors que van votar el 21-D.

I llavors el somni d'un 2018 molt bo serà una realitat.