El segon aniversari del referèndum de l'1 d'octubre, que s'ha celebrat aquest dimarts, ha estat marcat per l'esperança i per la malenconia; per la reivindicació d'una fita excepcional en la història del país i per la preocupació per la situació dels presos i exiliats; per la repressió i per les permanents amenaces del Govern, en aquest cas no del PP sinó del PSOE, d'aplicar el 155 amb qualsevol excusa; per l'imparable ventilador mediàtic per construir el relat independentisme=terrorisme i per la posada en marxa de la maquinària ciutadana que ha de donar resposta a les sentències del Tribunal Suprem. A diferència de l'1-O de fa dos anys, dominat per una victòria aclaparadora de l'independentisme que va aconseguir tombar l'Estat espanyol, que havia assegurat que no hi hauria ni urnes ni referèndum, es percep una certa calma tensa, sense que se sàpigui gaire bé quina serà la resposta de la ciutadania davant de l'envit de la justícia espanyola.

En la vessant estrictament de la política catalana, dues iniciatives d'aquest 1-O destaquen per sobre de la voràgine informativa. En primer lloc, el compromís adquirit pel Govern en un acte solemne al Palau de la Generalitat d'"avançar sense excuses" per fer realitat la República catalana. En segon lloc, l'acord del Consell per la República, que, reunit a Brussel·les, ha anunciat la convocatòria de l'Assemblea de Càrrecs Electes de Catalunya per decidir quina ha de ser la resposta a les sentències del Suprem si hi ha condemna. Aquesta assemblea de regidors, alcaldes, diputats al Parlament i al Congrés i senadors seria l'encarregada, segons les seves paraules, de decidir el rumb del país després de les sentències.

És obvi que la partida postsentències ha desplaçat aquest any, en part, la commemoració del referèndum. Tant és així que la resposta catalana ha tingut un perfil deliberat, consistent en actes de protesta de mida mitjana amb manifestacions a diverses ciutats de Catalunya i concentracions en alguns dels col·legis que més van patir la repressió dels cossos i forces de seguretat de l'Estat. Aliè a tot això, el PSOE i Pedro Sánchez comencen a mostrar descaradament la seva estratègia de màxima confrontació amb l'independentisme i a prodigar-se en totes les seves declaracions públiques amb una hipotètica aplicació del 155. Les seves últimes manifestacions assenyalant que ja havien analitzat que el Senat ho podria aprovar, com és preceptiu segons la Constitució, encara que la Cambra Alta espanyola estigués dissolta, només tenen l'objectiu de continuar alimentant una polèmica que, atesa l'actuació del Govern fins ara, hauria de ser inexistent.

Però entre el 155 i el terrorisme amb què s'intenta relacionar els independentistes, Pedro Sánchez va fent i allunyant-se d'una solució al problema català. Perquè, si, òbviament, la justícia no és qui l'ha de resoldre i la política espanyola en desisteix manifestament, qui queda amb autoritat perquè el conflicte no continuï enquistat?