En política hi ha debats que són estèrils, que no condueixen a cap resultat pràctic i que consumeixen un gran desgast d'energies; també hi ha altres discussions que, amb el pas dels anys, es van repetint i acaben sent recurrents en entrar en mode bucle perquè els arguments sempre són els mateixos; i, finalment, hi ha les controvèrsies que es produeixen a partir d'una tragèdia o d'una situació d'enorme gravetat que, lluny de buscar la millor solució, s'assenten sobre un fangar de demagògia que intenta tapar els errors comesos o, pitjor encara, la insensibilitat davant la desgràcia o el malestar de la ciutadania. L'habitatge, millor dit, l'escassetat de l'habitatge, pertany a aquest últim apartat i ha esclatat, evidentment per inacció, a la cara de Pedro Sánchez.
Té tota la pinta que serà el seu Vietnam, com encertadament ha assenyalat el politòleg Pablo Simón, que va recórrer a aquella guerra iniciada el 1955, que va durar dues dècades i va provocar un enorme trauma en la societat nord-americana, com una metàfora històrica en la qual els Estats Units es van veure atrapats enmig d'un desgast constant, lent i devastador. Sánchez, per comparació, penetra en un embornal de desgast continu, una batalla que no pot controlar i un perill de fuga de vots pel flanc esquerre, l'únic que havia aconseguit estroncar, encara que amb això hagués deixat exhausts i sense vots tant Sumar com Podemos.
El principal problema per al mag Sánchez és com aconsegueix passar per sobre de dues veritats irrefutables: la primera, que fa vuit anys que governa a Espanya, els primers quatre amb una majoria parlamentària exclusivament d'esquerres —PSOE, Sumar, Podemos, Esquerra i Bildu—; i en el seu segon mandat, l'iniciat a partir de l'estiu del 2023, han estat, en la seva investidura, aquests mateixos partits més Junts per Catalunya i PNB. La segona dada irrebatible és que quan Sánchez va arribar al govern espanyol amb aquella moció de censura a Rajoy, l'habitatge era la setzena preocupació i ara n'és la primera. El fet que moltes competències en aquesta matèria siguin de les autonomies no eludeix la responsabilitat del govern espanyol, ja que són la legislació estatal i la llei d'habitatge les que generen la inseguretat jurídica en els petits propietaris, que és, al final, el detonant més important del conflicte i el que en dificulta la solució, perquè la majoria parlamentària per actuar contra els fons voltor sempre ha existit.
El desnonament de la Maricarmen ha canviat el frame i ha substituït Ceuta per l'habitatge, i ara la qüestió és aprovar un reial decret abans d'aquest dimarts, després de molt de temps de no fer absolutament res
Ara que es compara l'inici de mobilitzacions a la Puerta del Sol de Madrid amb aquell 15M, cal ser molt prudent a l'hora de verificar els actors d'aquell moviment iniciat el maig de 2011 i conegut com el dels indignats. Bàsicament, perquè uns, els de Sumar, s'han assegut des de 2019 al Consell de Ministres fins ara, amb cinc carteres, i altres, els de Podemos, van estar al govern els primers quatre anys. Uns i altres han format part d'un executiu que ha vist com la preocupació pel tema de l'habitatge anava a més i molt poques coses feia, encara que la responsabilitat directa del ministeri fos sempre del PSOE.
El desnonament de la Maricarmen ha canviat el frame i ha substituït Ceuta per l'habitatge, i ara la qüestió és aprovar un reial decret abans d'aquest dimarts, després de molt de temps de no fer absolutament res. Fins i tot la vicepresidenta del govern espanyol, Yolanda Díaz, sembla felicitar-se de les protestes contra l'executiu del qual ella forma part. També Pablo Iglesias i Irene Montero han defensat que la protesta ciutadana s'estengui per tot l'Estat. La guerra de Sumar i Podemos també s'està jugant en aquesta batalla a l'esquerra del PSOE entre dos partits mig moribunds que veuen aquí també una possibilitat de surar.