Per als aficionats al futbol, la biografia de Johan Cruyff pot escriure's de moltes maneres: un dels millors futbolistes de la història, també un dels grans entrenadors o bé el visionari que va canviar el futbol modern. Tots aquests mèrits els tenia, sens dubte, però són gairebé insignificants si cal analitzar la seva aportació a la història del Futbol Club Barcelona. No hi ha hagut des de la fundació el 29 de novembre de 1899 un esportista més determinant a l'hora de dotar el Barça d'uns valors guanyadors i de transformar una institució acostumada per molts motius a justificar la derrota en una altra de triomfadora i orgullosa. Així era Cruyff: un gegant quan parlava de les seves coses o quan estava al terreny de joc. L'esportista que es va transformar primer en mite i que més tard va acabar sent una llegenda.

Als 68 anys, Cruyff ens ha deixat. Però això no és del tot cert. Cada vegada que al terreny de joc vegem l'equip practicar el seu futbol total, l'ombra de Cruyff serà present a l'estadi del Camp Nou. Després de Johan, el Barça ha tingut dos grandíssims entrenadors com Pep Guardiola i Luís Enrique, que han ascendit el club a l'Olimp del futbol mundial. L'ombra de Cruyff, el seu estil, ha impregnat aquest equip guanyador fins associar-lo directament al seu llegat futbolístic.

Solia conversar algunes vegades amb Cruyff en la meva anterior aventura professional com a director de La Vanguardia. Gràcies als bons oficis de Joan Patsy el vaig convèncer perquè realitzés una col·laboració cada dilluns al diari. Recordo com la seva opinió era objecte de debat cada setmana en tots els mitjans de comunicació. Cruyff escrivia com parlava: d'una manera senzilla i directa. Era un gran comunicador. Un excepcional comunicador. Després de llegir-lo o d'escoltar-lo tot semblava tremendament fàcil.

Un dia, em va trucar per dinar al desaparegut restaurant Drolma, una icona de la gastronomia que va dirigir amb el mestratge habitual el seu amic Fermí Puig. Una part important de la història del Barça es va escriure durant els dotze anys que va estar obert el Drolma (del 1999 al 2011), entre aquelles estovalles. Els dos sabíem el motiu del dinar: anava a rescindir la col·laboració perquè no entenia la permanent campanya de descrèdit que es realitzava des d'un altre mitjà del grup, Mundo Deportivo, a cadascun dels seus articles a La Vanguardia. Encara que li vaig demanar -de fet, li vaig pregar- que s'ho pensés, la decisió estava presa i unes setmanes després me la va confirmar en una carta afectuosa que encara conservo.

Així era Johan: les normes les posava ell. Sempre en la seva vida ha estat així. Una cosa que només està a l'abast dels que en vida se senten immortals.