Hi ha dues maneres d'abordar una solució aparentment impossible en política: com ho va fer Xavier Trias en les municipals del 2015 o Inés Arrimadas en les catalanes del 2017, no presentant cap batalla i donant des del primer minut la partida per perduda, o bé com ho van fer Pasqual Maragall (2003), José Montilla (2006) o Salvador Illa (2023) després dels comicis al Parlament per ser presidents de la Generalitat. Els dos primers van aconseguir el seu objectiu i van assolir la més alta magistratura de Catalunya i el tercer no se'n va sortir, ja que els diputats d'Esquerra, Junts i la CUP investirien Pere Aragonès. Com passa sempre amb el got mig buit o mig ple, només els que es plantegen una batalla aparentment impossible tenen alguna opció d'arribar al cim. L'últim exemple va ser el de Jaume Collboni, que, contra tot pronòstic i en l'últim minut, va desplaçar Trias de l'alcaldia de Barcelona en un pacte difícil d'explicar, ja que va necessitar l'acord dels comuns i el Partit Popular i va donar al socialista la vara de comandament de la capital catalana i que, si res no s'interposa en el camí, ostentarà, almenys, fins a la reelecció el 2027.

Ningú no donava possibilitats a Collboni, però una combinació de persistència i de sort, convenientment condimentada amb pors i fantasmes del passat, va arrabassar l'alcaldia a Trias. S'explica en entorns propers a Alberto Núñez Feijóo que el president del Partit Popular i candidat a la presidència del govern espanyol va estar a punt de dimitir diumenge quan va veure com la majoria absoluta amb Vox se li havia esfumat i que res no era com s'esperava. Pedro Sánchez perdia les eleccions per uns quants diputats, però sortia viu de la contesa electoral. De fet, anava per sobre en poc més d'una dotzena de diputats, una xifra important, però insuficient, ja que la suma de tots els seus possibles aliats —a més del PP, Vox, Coalició Canària i UPN— és de 171 davant els 172 de la resta de formacions, excloent aquí els 7 de Junts, que encara han de començar a jugar la partida.

Feijóo, com va fer Maragall el 2003, que també va estar a punt de tirar la tovallola, cosa que va evitar, sobretot, Miquel Iceta, no va dimitir i va acceptar jugar la partida després d'una agra vetllada en la qual a més va haver de sentir des dels concentrats al carrer Génova crits d'"Ayuso presidenta", com si la presidenta de la Comunitat de Madrid fos lluny del drama de Feijóo. El gallec no té aparentment partida, però veurem si en les properes setmanes se li obren opcions que avui no estan ni a sobre de la taula. El primer que li ha donat carbassa ha estat el PNB, que, d'altra banda, té el seu propi conflicte al País Basc, on Bildu reforça la posició, elecció rere elecció. El PNB, el rei del pragmatisme i un jugador de política de primera divisió, no està per orgues i el seu primer objectiu és no posar en risc la lehendakaritza. A partir d'aquesta premissa, totes les altres coses són secundàries. No farà res per disgustar el PSE, els vots del qual li seran imprescindibles per conservar el govern, i no pensa oferir a Bildu un pont de plata perquè els socialistes bascos canviïn d'aliat.

Aquí Feijóo no té res a fer. La gran coalició amb el PSOE és el segon moviment dels populars, però els socialistes, més enllà d'alguns romàntics del passat que ja no hi pinten res, començant per Felipe González, tenen pocs al·licients per abraçar-se amb el PP quan ja es veuen conservant quatre anys més tot el poder. L'aritmètica, és cert, és enormement complicada per a Sánchez i Feijóo, però el socialista té millors cartes en una batalla difícil en què les sumes van i venen i cal assegurar-se quatre anys, no només la investidura. Segueix sent més probable que cap altra opció la repetició d'eleccions amb un Feijóo qüestionat dins del PP i uns suports mediàtics avui molt crítics amb el gallec per l'erràtica campanya i l'abandonament del centre.

Però en política mai no es fa l'última jugada fins que no queden cartes per repartir i veurem aquestes llargues setmanes i mesos tota mena de combinacions, fins i tot les impossibles. Veurem com se separa el gra de la palla i què estan disposats a fer Sánchez per mantenir-se a la Moncloa i Feijóo per arribar-hi, i si hi ha envits sense revelar per evitar unes noves eleccions. Les partides interessants sempre són les millors.