Veient el funeral de Núria Casamajó, celebrat aquest dimarts a la tarda a Amer, i com el seu fill no ha pogut assistir-hi perquè té una ordre de detenció si trepitja sòl espanyol, amb la qual cosa el Tribunal Suprem vulnera, fins i tot, la immunitat d'un eurodiputat a tots els estats que formen la Unió Europea, és fàcil discernir què és realment un cas de lawfare del 'retalla i enganxa' que Pedro Sánchez pretén mostrar-nos aquests dies com una persecució comparable. Perquè, des de quan la persecució mediàtica és lawfare? Exiliats i presos polítics catalans han patit una situació injusta, perfectament taxada, que els ha dut a un inacabable viatge d'anada a l'estranger, sense bitllet de tornada, o de pet a la presó durant més de quatre anys, entre el 2017 i el 2021.

Perquè lawfare, a l'àmbit de la política, designa l'ús de procediments judicials amb finalitats de persecució política, desacreditació o destrucció de la imatge pública i inhabilitació d'un adversari polític. Allà es va muntar una causa judicial, es van inventar unes acusacions i es van redactar unes sentències sota el segell d'un escarment als principals intervinents al procés i el referèndum de l'1-O. D'ençà que va reaparèixer de les seves cinc jornades de reflexió sobre la seva continuïtat com a president del govern, en una intervenció sense preguntes des de les escalinates del palau de la Moncloa, ha concedit dues entrevistes a mitjans, diguem-ne, fàcils: Televisió Espanyola i Cadena Ser. Més enllà de qualsevol mesura concreta sobre com pensa fer el que diu que farà —impulsar una regeneració democràtica— ens ha dit que ell sí que ha estat víctima del lawfare.

Des de quan la persecució mediàtica és lawfare?

I ens ha citat uns quants líders polítics que també l'han patit, com Pablo Iglesias, Irene Montero, Mónica Oltra, el portuguès Antonio Costa o el brasiler Lula da Silva. El lawfare no és un tema en què hi ha una graduació de més lawfare a menys lawfare. N'hi ha o no n'hi ha. D'aquesta tirallonga de noms és evident que molts, si no tots, poden quedar englobats en aquesta persecució. Tots, a més a més, han perdut davant una maquinària implacable. A totes dues entrevistes ha donat, si fa no fa, els mateixos noms. Ja va ser estrany que a la primera, un polític que mesura tant les paraules, s'oblidés dels líders independentistes perseguits per la maquinària política, policial i jurídica de l'operació Catalunya. Podia ser un error, un lapsus. Fruit de l'estrès d'aquests cinc dies, en els quals fins i tot s'ha publicat que ha dormit poc.

Però dues vegades no és una relliscada, és una estratègia. Què li han d'explicar a ell del lawfare! La legió de polítics catalans immersos en un cas de lawfare no ha merescut ni una menció, ni un petit esment. Polítics o activistes com Puigdemont, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Marta Rovira, Josep Rull, Raül Romeva, Toni Comín, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, l'última onada d'exiliats pel fantasmagòric cas de Tsunami Democràtic i les acusacions de terrorisme o, per exemple, Tamara Carrasco no van merèixer de Pedro Sánchez ni tan sols la menció que sí que va tenir la seva companya de partit Carmen Calvo, del cas de lawfare de la qual ningú no s'ha assabentat i que va ser vicepresidenta del govern entre el 2017 i el 2021, després va presidir una comissió al Congrés dels Diputats i actualment és, des de febrer del 2024, presidenta del Consell d'Estat.

Banalitzar el concepte de lawfare és enormement perillós. Molt més, fer-ho com a president del govern. I sobretot, quan el seu govern ha estat sota la sospita de practicar-lo.