Encara que des de feia mesos no hi havia gaire marge per a la sorpresa, l'anunci oficial de Xavier Trias d'intentar recuperar l'alcaldia de Barcelona en les municipals del proper 28 de maig suposa, almenys aparentment, un canvi —veurem de quina dimensió— en els espais preestablerts de les diferents opcions electorals. Hi ha enquestes que assenyalen que la batalla de Barcelona deixa de ser una cosa de tres —Esquerra, els comuns i el PSC— per passar a ser una cosa de quatre, en entrar directament el candidat de Junts en el pool de cap i abandonar la posició residual de les passades municipals, el 2019, quan només va ser capaç d'obtenir cinc regidors, molt lluny dels deu d'Ernest Maragall i Ada Colau, però també dels vuit de Jaume Collboni. El discurs de Trias tindrà dues potes: presentar-se com la garantia que Colau no continuï al capdavant de l'Ajuntament, ja que no pensa donar suport a la seva continuïtat en cap circumstància; i apostar per recuperar l'energia, el dinamisme i l'entesa publicoprivada que esgrimeix com a exponents del seu mandat entre 2011 i 2015.

Però, òbviament, no tot són avantatges per a Trias. Quan va assolir l'alcaldia tenia darrere un partit unit, Convergència Democràtica, una coalició a prova de discrepàncies i només obsessionada a guanyar eleccions, Convergència i Unió, i ocupava la seva formació política la presidència de la Generalitat, que havia assolit Artur Mas a finals del 2010, després de dos intents fallits el 2003 i 2006. Ara, Junts per Catalunya no li aporta el coixí de vots necessaris per estar tranquil i dependrà tot, en bona part, d'allò que sigui capaç d'aglutinar al voltant seu. Dit en plata, el 2011 les sigles eren un suport per al candidat i, el 2022, a la ciutat de Barcelona, les sigles només sumen, en el millor dels casos, els cinc regidors del 2019. Molt haurà, per tant, de posar de la seva part Trias si vol tornar a conquerir l'electorat perdut i això passa, sens dubte, per una campanya molt personalista, poc ideològica i de recuperació d'una idea de capital que Colau ha deixat per terra després de dos mandats i vuit anys al capdavant de l'ajuntament.

Sent així, la pregunta que està en l'aire i veurem com es va encarant en els mesos vinents és si realment existeix un espai Trias, un terreny de joc en què actuï d'imant d'un vot centrista, una mica cosmopolita i que estigui realment disposat a fer una esmena a la totalitat. Si és capaç de seduir aquesta zona d'electorat que es presumeix àmplia i transversal, serà a la partida final. Si, al contrari, hi ha en el seu espai polític qui aspira que Trias sigui simplement l'esquer electoral, però continuar fent els disbarats dels últims mesos, la batalla de l'exalcalde serà totalment infructuosa. La seva primera carta de presentació, afirmant que només es presenta per ser alcalde i que si, al final, no guanya, donarà suport a Esquerra o PSC si queden primers, és una declaració d'intencions consistent que incorpora els socialistes a l'equació d'un escenari de pactes posteriors i amb les urnes ja obertes la nit del 28 de maig.

Un dels deures que té pendents Trias i que haurà de resoldre en les setmanes que venen és mirar d'allunyar de la batalla de Barcelona tant el PDeCAT com l'expresident del Futbol Club Barcelona, Sandro Rosell. És possible que aconsegueixi ambdós objectius, però també que fracassi en els dos i el seu resultat no seria el mateix. Poc importa que el PDeCAT i Rosell tinguin poques opcions d'obtenir representació, ja que sí que tenen la capacitat de robar-li algunes desenes de milers de vots que poden ser-li decisius. El fet que Artur Mas, el principal referent per a l'opinió pública d'aquest espai polític, doni suport a Trias i l'incombustible enfant terrible d'aquest sector, Santi Vila, també, són cartes a favor seu. Amb Rosell encara no s'ha vist, però el seu entorn aposta perquè ho deixi córrer, ja que, a més, la relació personal i política amb l'exalcalde és excel·lent.

Una part de la partida estarà, per tant, en els espais frontisses i la capacitat de resistència que tinguin Esquerra i PSC per evitar fugues, perquè són, a priori, les dues organitzacions polítiques més sòlides de l'escenari polític català i amb una estructura piramidal molt robusta i disciplinada, que deixa poc marge per a situacions polítiques imprevistes. Ara sí que es pot dir que comença de veritat la batalla de Barcelona que, si el 2015 i el 2019 va ser molt apassionant, en aquesta ocasió es presenta gairebé com a transcendental i definitiva per rescatar la ciutat de la situació agònica en la qual es troba.