L'aclaparadora votació, pel 97,23% dels assistents a la Conferència Nacional d'Esquerra Republicana, de la ponència estratègica que situa la taula de diàleg amb el govern espanyol com l'eina per resoldre el conflicte entre Catalunya i l'estat espanyol confirma, sense cap canvi significatiu, el full de ruta del partit d'Oriol Junqueras i Pere Aragonès. El tancament de files dels militants republicans amb la proposta de la direcció és especialment significatiu per, almenys, tres motius: el percentatge de vots a favor deixa ben clar que la reorientació política aprovada el 2019 s'ha consolidat plenament en l'organització; segon, ERC segueix pensant que la fredor amb la qual els socialistes es miren la taula de diàleg és una conjuntural i que acabaran dotant-la de contingut polític; i, tercer, la línia estratègica de govern amb Junts a Catalunya i l'aliança amb el PSOE i Unidas Podemos a Madrid no està en qüestió, perquè les contínues desavinences a la formació els impedeixen, ara per ara, rejuntar un projecte cohesionat i amb possibilitats de guanyar.

La Conferència Nacional de La Farga de l'Hospitalet ha coincidit amb la conferència de presidents autonòmics convocada per Pedro Sánchez, que s'ha celebrat a l'illa de La Palma, i a la qual s'hi ha incorporat per primera vegada presencialment des del 2012 el president Pere Aragonès. Un gest, d'altra banda, que suposa a la pràctica una normalització, i que Esquerra ha defensat per l'excepcionalitat de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia i la necessitat de contribuir a oferir una millor atenció als refugiats i una millor resposta a la crisi social i econòmica. Com passa sempre en aquests fòrums multiterritorials el missatge que en surt és sempre prou difús perquè deixi joc a algú més que no sigui el president Pedro Sánchez. I, òbviament, sense cap concreció.

Amb la Conferència Nacional, Esquerra ha demostrat que és una maquinària organitzativa perfectament greixada, amb un grau de cohesió interna molt alt, sense cap dissidència important, ni un corrent opositor significatiu, i amb votacions que abans es coneixien com a la búlgara, perquè es prenien per pràctica unanimitat. Així mateix, fa pinya entorn d'una línia estratègica clara i consolida el seu model bicèfal de funcionament, amb una certa semblança amb alguna etapa del PNB. Junqueras té l'indiscutible lideratge de la formació com a president i el rol d'Aragonès és més institucional, com li correspon com a president de la Generalitat, encara que amb ressorts importants també en el partit en la seva condició de coordinador general.

Els seus lideratges són perfectament reconeixibles i acceptats, tant a l'interior de l'organització com de portes enfora, a la societat. I això en l'activitat política, agradi o no agradi, és un gran actiu, perquè el contrari a això és sempre una autèntica olla de grills, on cada dirigent fa la guerra pel seu compte, on importen més les baralles internes que els projectes polítics per als ciutadans i on les travetes són a l'ordre del dia. Projectes que acaben sempre, si no es corregeixen, més aviat o més tard, amb profundes divisions.