Més enllà del biaix que pugui tenir l'enquesta publicada aquest diumenge per La Vanguardia, les seves dades, a grans trets, no haurien de ser una gran sorpresa. Produeixen vertigen, certament, per l'esquema d'ingovernabilitat que s'hi dibuixa, però l'afartament d'àmplies capes de l'electorat català amb el que s'ha anomenat l'espai central del país és evident. Aliança Catalana irromp amb força, ja que el seu populisme troba grans caladors de vots orfes davant de la seva preocupació —objectiva o subjectiva, aquí no és rellevant— per la seguretat, la immigració, les seves dificultats econòmiques, la forta pressió fiscal o la rebaixa de l'estat de benestar. També per aquest afany, des de l'inici del procés i que encara no ha estat corregit, d'ubicar-se a l'esquerra. Llavors va ser per no enemistar-se amb la CUP, però aquesta raó de fa més de nou anys ha perdut tot el seu sentit. Junts vol ser de centreesquerra, Esquerra d'esquerres i absorbir els Comuns, i al PSC li pesa com una llosa que totes les seves aliances siguin gairebé exclusivament amb Esquerra i els Comuns a l'hora de reivindicar l'ocupació d'un centre realment orfe i, sobretot, fart.

Ha estat posar negre sobre blanc i els grans temors s'han fet realitat. Aliança ha passat a ser el partit dels emprenyats. Dels ressentits i dels enrabiats que no busquen una solució als seus problemes sinó, simplement, expressar la seva indignació. En aquest context, el seu programa no és important i Sílvia Orriols encarna un lideratge carismàtic per a aquest públic. Pel que diu i com ho diu. Temo molt, però, que el resultat del sondeig —PSC, 36 escons; Junts, 21; Esquerra, 21; Aliança, 19; Vox, 16; PP, 13; Comuns, 5, i CUP, 4— té encara marges de correcció més negatius a l'hora de dibuixar una governabilitat del país, francament molt difícil a l'hora de sumar majories. Anem per ordre: encara que Junts és un partit que sol millorar els resultats de les enquestes —el 2024, en vigílies de les eleccions, el CEO li va donar entre 28 i 34 escons i en va treure 35, mentre que a Esquerra n'hi va atorgar entre 27 i 31 i en va obtenir 20—, els seus números són molt preocupants. Segurament, no hi ha una única causa, més enllà de la llosa que li suposa que el president Carles Puigdemont continuï a l'exili i sense la seguretat que se li apliqui la llei d'amnistia.

Aliança ha passat a ser el partit dels emprenyats. Dels ressentits i dels enrabiats que no cerquen una solució als seus problemes sinó, simplement, expressar la seva indignació

Hi influeix negativament la percepció que les seves propostes són en moltes ocasions disperses, contradictòries i insuficients. El tema fiscal és un exemple paradigmàtic d'aquesta situació. Quin és realment el seu programa i com pot reconnectar amb les classes mitjanes? Aquesta política econòmica, si s'ha fet, ha estat a Madrid, on Junts sí que ha millorat el seu cartell i ha restablert les relacions amb el món empresarial, i no a Catalunya, on tot és molt més difícil davant del seu poc pes institucional en els diferents governs existents. A més, el peatge està pagat pels incompliments del PSOE que han deixat en mal lloc Junts després de publicitar que ells cobraven per endavant. Llei d'amnistia, català a Europa, transferències de competències d'immigració... El partit de Puigdemont ha entrat en un bucle infinit mentre les negociacions de Ginebra eren cada vegada més disperses i els resultats, impalpables. Fa temps que allò que es va anomenar l'acord de Brussel·les no funciona, però ningú no ha estat capaç de posar el cascavell al gat. Ara, ja agonitzant, sembla que es farà visible en les pròximes setmanes.

El PSC tampoc en surt ben parat, de 42 passaria a 36, encara que, com diu el refrany, al país dels cecs, el borni és el rei. Amplia la seva distància respecte al segon, Junts per Catalunya, i continua sent pràcticament impossible completar majories parlamentàries sense ell. Però això, tan sols un any després de les últimes eleccions, amb el govern d'Espanya, el Govern i els principals ajuntaments del país, és un escàs botí. Una altra dada més, les esquerres no sumen majoria absoluta com en l'actualitat. Caldria anar-se'n a fórmules imaginatives de noves aliances. En aquest esquema, Esquerra surfeja, ja que no baixa i fins i tot en puja un respecte als pobres resultats del 2024. Tot això, en aquest perillós triple empat Junts-Esquerra-Aliança que, depèn de com, ajudarà sobretot el qui va amb la inèrcia d'anar cap amunt. Els nou diputats que sumen Comuns i la CUP, una xifra irrisòria, revelen que, igual que un dia el vot de protesta va ser Podemos o, en grau més baix, la CUP, ara aquest espai l'ocupen els populismes de dretes, podent arribar a 35 parlamentaris.

El pitjor que es pot fer amb una enquesta és no donar-li cap valor i continuar fent el mateix. Com sempre es diu, són tendències i és la foto d'un moment determinat. Només això, però sobretot això, ajuda a captar els corrents de fons, que no és poc, en moments de gran convulsió política i d'un enuig tan generalitzat. Perquè el que és innegable és que l'elefant ja és, de ple, al tauler de la política catalana.