La derrota dels dos decrets llei sobre l'habitatge, preparats a cuitacorrents dimarts passat pel govern espanyol a rebuf de l'anomenat cas Mari Carmen, és un daltabaix polític de tal envergadura que justifica la convocatòria d'eleccions anticipades a Espanya. Més enllà dels interessos legítims de cada formació política sobre quan s'haurien de convocar els comicis, la legislatura espanyola està morta des de fa molt de temps i el fet que el govern espanyol hagi estat incapaç de presentar uns pressupostos generals de l'Estat en aquests més de tres anys de legislatura explica a la perfecció que la situació real és d'encefalograma pla.
A ningú no li hauria d'estranyar, per tant, que Pedro Sánchez compleixi l'amenaça que verbalitzen des de la Moncloa i també diferents ministres. Fins dilluns no sabrem quina és la seva decisió, ja que, pel que diuen, vol rumiar-s'ho bé i conèixer quina és la resposta del carrer durant aquest cap de setmana. La derrota al Congrés dels Diputats ha fet mal al govern espanyol, que sempre havia pensat que Junts per Catalunya anava de catxa i que no gosaria rebutjar els decrets. Vaja, que al final hi hauria alguna mena d'avinença perquè els de Carles Puigdemont tindrien por de donar la cara en una qüestió tan controvertida, amb manifestacions en contra i fins i tot escarnis i, a més a més, amb el retorn del president a Catalunya després de nou anys d'exili.
La derrota dels dos decrets llei sobre l'habitatge, preparats a cuitacorrents dimarts passat pel govern espanyol a rebuf de l'anomenat cas Mari Carmen, és un daltabaix polític de tal envergadura que justifica la convocatòria d'eleccions anticipades a Espanya
Era evident que els qui ho afirmaven feien unes anàlisis equivocades, els mancava informació directa i treballaven amb opinions més que no pas amb testimonis que fossin coneixedors del que realment s'estava coent. N'hi ha prou amb un exemple: la decisió de la direcció ampliada de Junts —de la qual formen part unes setanta persones— de votar en contra dels decrets es va adoptar per unanimitat. No van ser una desena de responsables de l'organització i alts càrrecs, sinó gairebé un centenar. I la reunió va durar tan sols una hora, una durada aparentment escassa per a la importància del tema. Un altre sí: des de dilluns al migdia, que es van trencar les converses entre el govern espanyol i Junts, no hi ha hagut cap opció real que l'executiu espanyol pogués tirar endavant els decrets.
I no perquè la Moncloa i diferents ministres no s'hi esforcessin de valent, sinó perquè el govern espanyol hauria de saber que la pressió al límit amb Puigdemont no sol funcionar: ja en té uns quants exemples, des del seu rebuig inicial a la llei d'amnistia al rebuig a la regulació de lloguers de temporada (primavera 2026). La garrotada a l'impost a les energètiques perquè posava en risc inversions industrials multimilionàries a Tarragona i el seu rebuig a la reforma de la llei d'estrangeria per establir el repartiment obligatori de menors migrants no acompanyats entre les comunitats autònomes. En aquest cas, és veritat que ha estat el seu envit més important, cosa que ha deixat la legislatura en l'aire, però ha posat en pràctica la seva advertència de l'inici de la legislatura. Van contribuir a investir-lo i, si Sánchez convoca eleccions, hauran donat el cop de gràcia a la legislatura, de manera que hauran estat imprescindibles per a tots dos moviments. De molt risc el primer, el 2023, i de molt més risc aquest d'enguany.
Pedro Sánchez acabarà decidint dilluns què li interessa més i és la seva prerrogativa com a president del govern espanyol. El momentum que esperava ja el té; els vots per continuar a la Moncloa no són tan clars, però és obvi que té una pista d'enlairament si aconsegueix convèncer els votants perduts que els seus dos decrets sobre l'habitatge haurien començat a arreglar l'enorme drama que és. Els experts no ho veuen així, però una campanya sobre l'habitatge té al·licients extres que no té una sobre els casos de corrupció o la inacció després de la invasió de Ceuta. Tanmateix, també és veritat que les eleccions no serien la setmana que ve, sinó com a molt aviat a finals de novembre, i el frame principal amb què els ciutadans votaran aquell dia potser ja no serà l'habitatge, encara que en sigui la principal preocupació.
Venen dies interessants i caldrà veure què és exactament el que li queda a cada partit després del seu moviment d'avui. Qui té premi i qui té càstig. I, sobretot, qui ha satisfet més el seu electorat. El que ja té i el potencial d'acabar votant.