L'arribada dels talibans novament al poder, vint anys després que s'haguessin de refugiar a les muntanyes, és una molt mala notícia per als que van iniciar aquella guerra absurda en aquell confí del món. Sobretot per als Estats Units, i per a l'actual inquilí de la Casa Blanca, Joe Biden, que potser no ha calibrat prou bé el cost de la retirada nord-americana, la fugida a la desbandada de la principal potència militar del món en unes escenes que no es vivien des del Vietnam i la sensació de derrota.

Tot això forma ja part del seu llegat i veurem en el futur el llast que pot acabar tenint per a la seva presidència. Els principals mitjans nord-americans que havien recolzat Biden -que segueix reclòs a la seva residència de Camp David- des de la seva elecció presidencial el novembre passat, es mostren ara entre consternats i irritats pel que ja consideren una humiliant conclusió de l'experiència nord-americana a l'Afganistan, recollint paraules escrites aquest dilluns al The New York Times.

Però, sobretot, és un absolut desastre per a la població afganesa, fonamentalment dones i nens. No ens hem d'enganyar: el règim dels talibans imposarà, més aviat o més tard, un règim de terror absolut que acabarà amb els avenços democràtics que s'havien anat produint a comptagotes i que patiran de manera molt cruel les dones amb l'aplicació de llei xaria a l'estil dels talibans. Una llei, diuen, inspirada en l'Alcorà i les paraules i accions de Mahoma, i que es tracta de la base del nou codi penal a Brunei, que castiga l'adulteri i l'homosexualitat amb mort per lapidació i la prohibició que les nenes a partir dels 13 anys vagin a l'escola.

El nou emirat islàmic ha aconseguit el poder d'una manera precipitada aquests dies d'agost. Res no queda de les dues dècades d'actuació de les forces dels països occidentals i la fugida del president del país no fa res més que confirmar que la partida s'ha acabat. Falta veure què passa amb la repatriació dels estrangers que han treballat a l'Afganistan aquests anys i amb els afganesos que han actuat d'intèrprets i, també, amb l'èxode massiu que es produirà entre la temorosa població. El caos actual a l'aeroport de Kabul és un mal preludi del que pot acabar passant.

Enmig d'aquesta dramàtica situació, crida l'atenció en gran manera la suma de menyspreu i impotència de la comunitat internacional davant de l'ensorrament total del règim. La seva passivitat, el seu silenci i la seva falta de propostes i solucions, no només per evitar el que ja ha arribat sinó per impedir una catàstrofe de continuada violació de drets humans. La sempre lenta maquinària internacional de l'ONU ha començat les reunions i deliberacions. Però res d'això no servirà si no hi ha una acció enèrgica i coordinada que impedeixi la repetició d'imatges que crèiem superada i que sembla ser que altra vegada es poden convertir en quotidianes.