Quan Jordi Pujol va arribar aquest dilluns, passades les 17:00 hores, al seu domicili de la ronda General Mitre, a Barcelona, després d'haver realitzat 1.300 quilòmetres per carretera per comparèixer davant l'Audiència Nacional, estava literalment desfet. Es va retirar a descansar, sense parlar amb ningú, després d'una jornada maratoniana que s'havia iniciat poc després de les 6 del matí en un hotel no gaire allunyat de San Fernando de Henares, on el tribunal de l'Audiència Nacional, presidit pel magistrat José Ricardo de Prada i dos companys de sala més, juntament amb l'advocat de la defensa i el metge forense, l'havia entrevistat per conèixer el seu estat. Pujol ho va aguantar amb lapsus, però amb enteresa. Amb la dignitat d'una persona que no s'acovardeix —"jo vull declarar"— i que el tracte inhumà que va rebre no va trencar el seu punt d'honor i autoestima. Perquè lluny de fer llàstima, Pujol ha generat una empatia davant la canallada que l'anomenada justícia estava duent a terme que serà recordada i molts no oblidaran.

De Prada tenia, segons va dir, "un interès especialíssim a fer una entrevista i conèixer de primera mà quina era la situació personal del senyor Jordi Pujol Soley”. No calia i tothom ho sabia. Va ser més aviat una rebequeria autoritària. Els 23 anys de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat han deixat un pòsit de gran rancor a la capital de España. D'aquella Catalunya que va aixecar una nació, que molts van pensar que la guerra i els 40 anys de franquisme havien aconseguit esborrar del mapa. La nació, la llengua i la catalanitat com a eix d'una política no sotmesa als designis d'un partit espanyol. I Pujol, amb els seus errors, simbolitza encara tot això. “La conclusió que ha obtingut el tribunal és la impossibilitat del senyor Jordi Pujol Soley de romandre amb plenitud de coneixement i capacitats en aquest judici, amb la qual cosa, s'acorda que a partir d'aquest moment queda, no vull fer servir la paraula expulsat, però sí que efectivament queda fora del procediment”, ha argumentat el magistrat, José Ricardo de Prada.

Els 23 anys de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat han deixat un pòsit de gran rancor a la capital d'Espanya

Era el punt final. El president Salvador Illa va celebrar que la justícia hagi actuat amb sensatesa i sentit de la humanitat, i el president del Parlament, Josep Rull, ho va qualificar com una demostració deshumanitzadora d'una llarga voluntat freda i calculadora d'humiliar tot allò que simbolitza. Per als més allunyats del seu entorn ideològic, és la confirmació de la seva restitució després d'un tancament que té un punt final judicial. Però la seva exclusió definitiva de la causa fa que, després de dotze anys d'instrucció, no sigui declarat ni innocent ni culpable. Per a una persona religiosa com ell, la decisió haurà d'esperar al Judici Final. Però, per a la gran majoria dels catalans, l'actuació de l'Audiència Nacional només ha estat la confirmació que l'acarnissament continua marcant l'actuació de l'Estat espanyol quan en el punt de mira hi ha nacionalistes o independentistes. Per això era important que Pujol a Madrid, amb 95 anys, afectat d'un ictus i amb capacitats minvades en el seu estat de salut, oblidés a l'interrogatori moltes coses, però recordés la fonamental per a la seva biografia: he estat el president de Catalunya entre 1980 i 2003.

Deia Aristòtil, el filòsof grec, que l'home ideal assumeix els accidents de la vida amb gràcia i dignitat, traient el millor profit de les circumstàncies. Fer front als designis de la vida és el que ens converteix en éssers humans dignes. Pujol ja pot descansar tranquil. Molts dels fantasmes que l'han perseguit des de la confessió de la deixa, el juliol de 2014, han quedat definitivament guardats dins d'un calaix i no el perseguiran. Aquells diners a Andorra sense declarar durant més de 30 anys, herència del seu pare Florenci per assegurar el futur de la seva família, ja no marcaran l'última línia de la seva biografia. El president ja fa temps que sap que a ell no li succeirà el mateix que al seu admirat Helmut Kohl, el final del qual, per un escàndol de donacions, va estar marcat per l'aïllament i el rebuig públic dels dirigents de la CDU que ell mateix havia promocionat. Pujol no recuperarà les distincions que merescudament va rebre després de la seva retirada el 2003, però, com també deia Aristòtil, la dignitat no consisteix a tenir honors, sinó a merèixer-los.