Un matí de novembre del 2005, fa ara justament vint-i-un anys, quan jo era director d'un altre important diari de la ciutat, vaig rebre una trucada del president Pasqual Maragall. Tan bon punt es va posar al telèfon, es va queixar amargament per una informació que havíem publicat. Jo no sabia ben bé de què em parlava. Vaig agafar ràpidament el diari, vaig buscar la notícia i, mentre la llegia, l'anava escoltant. Maragall semblava realment indignat. Finalment, vam penjar. Però no havien passat ni cinc minuts que la meva secretària em va tornar a avisar: "El president Maragall vol tornar a parlar amb vostè". Em vaig posar al telèfon una altra vegada. Maragall, amb aquell aire sorneguer tan característic seu, em va demanar disculpes i em va explicar que, durant la primera trucada, tenia el conseller primer del Govern assegut al davant, molt enfadat per aquella informació. El conseller s'havia queixat del nostre diari i Maragall, per sortir del pas, havia decidit trucar-me davant seu i fer veure que protestava. Aquella primera esbroncada havia tingut, doncs, una bona dosi de comèdia. La segona trucada era perquè jo sabés què havia passat. Em va venir a dir, amb aquella franquesa tan seva: "Ja saps que jo no em fico en el que escriuen els diaris. Cada diari té la seva línia i, mentre mantingui un comportament institucional, jo ja en tinc prou". I encara hi va afegir una frase que no he oblidat mai: "Vosaltres feu la vostra feina, que encara és més difícil que la nostra".
He pensat sovint, amb el pas dels anys, en aquella conversa. Sobretot ara, que les relacions entre el poder i els mitjans s'han tornat més difícils i que la feblesa empresarial de molts mitjans tradicionals, arreu del món, tampoc no ajuda a preservar-ne la independència. El periodisme que Catalunya necessita és un periodisme que no demani permís per preguntar. Que no confongui el respecte institucional amb la submissió. Que no tingui por d'incomodar. Capaç de fiscalitzar el poder, sigui quin sigui el color de qui l'exerceix. Un periodisme compromès amb la veritat, fins i tot quan resulta incòmoda per a les nostres pròpies conviccions. Perquè estimar Catalunya no vol dir pensar que sempre fa bé les coses. Vol dir estimar-la prou per exigir-li que sigui millor.
Vam crear 'El Nacional' perquè Catalunya pogués explicar-se a si mateixa i explicar el món amb la seva pròpia mirada
La Diada del 2015, en el primer article que vaig publicar a El Nacional, quan encara era un blog i no un diari —faltaven sis mesos perquè sortís—, vaig començar amb la següent frase d'Arthur Miller: "Un bon diari és una nació parlant-se a ella mateixa". Aquell primer article expressava una convicció que continua sent plenament vigent: que el periodisme ha de ser capaç d'explicar la realitat amb criteri propi, sense sotmetre's a les conveniències del poder ni a les pressions de ningú. Fa deu anys vam iniciar un projecte periodístic amb aquesta convicció: que Catalunya necessitava una veu pròpia, lliure, valenta i sense complexos. Un diari que va ser imaginat, pensat, creat i fet en català des del primer dia. Amb l'ambició de ser un diari obert a tothom i que fos un mirall de la Catalunya canviant, dinàmica, plural i diversa del segle XXI. No vam crear El Nacional perquè ens expliquessin Catalunya. El vam crear perquè Catalunya pogués explicar-se a si mateixa i explicar el món amb la seva pròpia mirada.
Deu anys després, podem dir que aquell projecte s'ha consolidat. Fa dos anys consecutius que liderem folgadament la premsa digital en la nostra llengua. El mes de setembre passat, El Nacional va registrar més de 3,5 milions d'usuaris únics, gairebé 10 milions de visites i més de 31 milions de pàgines vistes. I aquest lideratge també es reflecteix a les xarxes socials. Amb més de 320.000 seguidors a Instagram, El Nacional és ja el segon mitjà de comunicació de Catalunya en aquesta xarxa. Són dades importants, perquè expressen la confiança de milions de lectors i la dimensió que ha assolit el nostre projecte. Però també ens obliguen a ser cada dia més exigents amb nosaltres mateixos.
Mentre hi hagi periodistes compromesos amb la veritat, Catalunya tindrà una veu pròpia, creïble i respectada
Crec en un país que no tingui por que s'expliqui la veritat, ni de les informacions que qüestionen el poder. En una nació que respecti el periodisme veraç, rigorós i independent. Que entengui que explicar les coses tal com són, i no com alguns voldrien que fossin, és la primera obligació d'un periodista. Perquè mentre hi hagi periodistes compromesos amb la veritat, Catalunya tindrà una veu pròpia, creïble i respectada. I mentre Catalunya tingui una veu pròpia, podrà continuar explicant-se al món amb la seva mirada. Com la mirada lúcida i sagaç que sempre va tenir de la nostra nació el president Pujol. Probablement, ningú com ell ha sabut veure i interpretar el delicat joc de forces contradictòries que conviuen en el país. I per a ell, per al president Jordi Pujol, una figura ja indestriable de la nostra història, vull tenir aquestes paraules de reconeixement i d'agraïment. President Pujol, som molts els qui, més enllà de les discrepàncies que hem pogut tenir, li agraïm tants anys de dedicació a Catalunya, de portar-la al cor i de contribuir a explicar-la al món.
Hi ha una manera catalana de mirar el món. I també hi ha una manera catalana d'explicar Catalunya al món. Una mirada que neix de la nostra història, de la nostra llengua, de la nostra cultura, de les nostres institucions i de la nostra experiència col·lectiva. Una mirada que no és la mateixa que l'espanyola. Ni cal que ho sigui. I dir-ho no és anar contra ningú. És afirmar una cosa tan senzilla com essencial: que Catalunya té personalitat pròpia, memòria pròpia i veu pròpia. Durant massa temps, Catalunya ha estat explicada al món des d'una mirada que no era la seva. Hem estat massa sovint objecte de la notícia, però no subjecte del relat. I una nació que no pot explicar-se amb la seva pròpia veu acaba sent explicada amb la veu dels altres. Per això necessitem un periodisme fet des de Catalunya, amb una mirada catalana i amb vocació universal. Capaç de mirar el món des d'aquí i d'explicar el nostre país més enllà de les nostres fronteres. Tenir una mirada pròpia no significa deixar de veure les altres. Significa poder mirar-les de tu a tu. Catalunya no vol ser només una notícia al món. Vol tenir una veu en la conversa del món. Catalunya ha estat, al llarg de la seva història, un país de comerciants i d'industrials, d'escriptors i d'artistes, de científics i d'emprenedors. Un país de cuiners que han revolucionat la gastronomia mundial i de futbolistes que han fet somiar generacions senceres. Un país que ha sabut explicar-se també a través del Barça. Molt més que un club, una expressió de la nostra identitat i una de les nostres grans cartes de presentació al món. Però també ha estat un país de diaris, d'impremtes, d'editors i de periodistes. Un país que ha entès que no hi ha una societat veritablement democràtica sense un periodisme lliure, veraç i independent.
Hi ha unes paraules de Pau Casals que, més de mig segle després, encara ens emocionen: "I am a Catalan. Soc català". Com sabeu, les va pronunciar a la seu de les Nacions Unides, a Nova York, quan va rebre la Medalla de la Pau. Dues paraules. Només dues paraules: "Soc català". I, tanmateix, quanta història, quanta emoció i quanta responsabilitat comporten. Aquell dia, Pau Casals no va parlar només d'ell mateix. Va parlar d'un país petit, però amb una història gran. D'un poble que havia fet de la pau, del diàleg i de la convivència una part de la seva identitat. I ho va fer amb l'autoritat moral de qui havia defensat els seus principis, fins i tot en els moments més difícils. Un home que, amb gairebé 95 anys, després de més de tres dècades d'exili, continuava portant Catalunya al cor i explicant-la al món. Més de mig segle després, nosaltres volem reivindicar el passat, però també el present i el futur. Al llarg d'aquests deu anys, El Nacional ha fet palès que Catalunya té una veu pròpia, que té coses a dir i que té molt a aportar al món. I nosaltres seguirem al costat del país per explicar-ho. Per explicar els seus neguits, els seus reptes, les seves esperances i els seus èxits, que sens dubte seran els nostres.