“Un bon diari, suposo, és una nació parlant-se a ella mateixa”. Així ho assegurava fa més de 50 anys el dramaturg nord-americà Arthur Miller. La frase, demolidora malgrat el to dubitatiu intencionat, ha donat voltes i voltes durant dècades entre teòrics i periodistes al mateix ritme en què els mitjans pensaven amb més o menys encert sobre la seva funció i el seu futur. Miller, que va destacar durant tota la seva vida pel seu activisme i la furiosa denúncia social que contenia la seva obra, avui estaria a punt de complir els 100 anys. El temps, però, no ha tret gens de valor a la seva suposició. Ans al contrari, la crisi de la premsa tradicional, que ha fet tremolar els fonaments de la professió periodística i, de retruc, la salut de la democràcia, ha permès de revelar la profunditat de la sentència de Miller.
Suposo que aquesta és la raó per la qual fa mesos em roden pel cap aquelles paraules, profètiques, d’extrema vigència. Tan bon punt m’he posat a escriure aquest primer article, han acabat dipositant-se en la pantalla de l’ordinador com una fulla seca arrossegada per la trista tardor que viuen els mitjans. Ningú qui conegui la professió pot evitar preocupar-se pel seu greu ensopiment, per la seva decadència accelerada. I m’atreveixo a pensar que aquesta preocupació afecta també a tots aquells que creuen que de la bona salut dels mitjans de comunicació en depèn, en molt bona part, també, la salut de la democràcia, en tant que mode de convivència sustentat en la informació i l’opinió lliures, que és alguna cosa més que la llibertat formal d’opinió i informació. Amb la mateixa convicció m’agradaria creure que es tracta d’un decaïment transitori. Tots els indicis permeten pensar que ens trobem a les portes d’una etapa nova per al periodisme, sens dubte tan apassionant com ho és aquest ofici. I plena de possibilitats.
No és cap secret que la crisi del paper està deixant els diaris tradicionals, cada cop més, en mans dels poders econòmics i governamentals. No cal ser un analista gaire perspicaç per endevinar que el llast és cada cop més pesat i els moviments cada cop menys lliures. Com més greu és la crisi, menys capacitat tenen els mitjans escrits per viure dels seus ingressos comercials i més depenen del món financer i dels interessos del govern de torn. El marge de moviments s’estreny per moments. Però cal ser justos: això no és estrictament una crisi del periodisme, és només –i no menys- la crisi d’un model de gestió empresarial del periodisme. El periodisme rigorós, que és fonamentalment una eina de comprensió de la nostra realitat, és més necessari que mai. En una època tan complexa com la que ens ha tocat de viure, la realitat, tant la més propera com l’aparentment llunyana -al món global no hi ha res que sigui realment llunyà- ens interpel·la gairebé minut a minut i ens exigeix, per conviure-hi de manera crítica i madura, disposar d’informació i anàlisis veraços, contrast de punts de vista i una alta capacitat d’interpretació en un context de revolució tecnològica accelerada.
A diferència del paper, tanmateix, el periodisme digital ofereix una eina més pràctica, àgil, ràpida i senzilla per combatre aquells lligams perniciosos i per superar dinàmiques periclitades. Estem immersos en una autèntica revolució del món de la informació i la comunicació, provocada per les noves tecnologies, i, evidentment, el periodisme no en pot restar al marge. La qüestió és com aquests nous mitjans poden sobreviure en el nou context comunicatiu. No n’hi ha prou amb reflexionar sobre el futur. També cal actuar. Ningú no té la fórmula màgica, però cal arriscar-se a assajar alternatives viables a l’estancament i la falta de perspectives. Altres ja ho han fet i alguns se’n surten amb èxit. El moment demana respostes urgents. Arreu del món i també a casa nostra. El debat que viu avui el país demostra amb claredat la necessitat de bastir mitjans capaços de garantir el diàleg de la nació amb ella mateixa. Un diàleg sincer i sense embuts, no coartat per pressions econòmiques o polítiques. A les portes d’unes eleccions transcendentals, les del 27 de setembre, en què, per primer cop en democràcia, hi ha la possibilitat de votar explícitament a favor de la independència de Catalunya, és molt el que hi ha en joc, sigui quin sigui el resultat final de les urnes. Perquè és una evidència que el país ha canviat molt en relativament poc temps i que avui està immers en debats que, fins ara, mai no s’havien plantejat. També Europa i el món viuen processos de canvi molt profunds l’abast dels quals només podrà mesurar-se d’aquí a un cert temps. Són moments, sens dubte, apassionants, que reclamen, sigui quina sigui l’opinió de cadascú, encara més rigor informatiu i més debat plural entre diferents punts de vista.
El primer que em vaig plantejar en el moment de posar en marxa aquesta nova aventura de ElNacional.cat és si seria possible fer tot això amb les eines del periodisme de paper, és a dir: mobilitzant el potencial immens de la premsa lliure, rigorosa, veraç i crítica, però sent conscients alhora de les raons que han contribuït al descrèdit actual i a la cada cop més generalitzada sospita de la seva subordinació als imperatius econòmics i partidistes. Fa un parell d’anys vaig llegir una columna de Quim Monzó sobre periodisme que em va interessar moltíssim, com tot el que escriu. Parlava de Michael Hastings, un periodista que col·laborava a Rolling Stone i a BuzzFeed i que va morir en un accident automobilístic. Segurament el deveu recordar per l’enrenou que va provocar un dels seus reportatges, que va obligar a plegar Stanley McChrystal, comandant en cap de les forces dels EUA a l’Afganistan. Poc abans de morir als 33 anys, Hastings havia escrit deu consells per a aspirants a periodistes. “Has d’estar decidit a dedicar la vida al periodisme”, era el primer consell. I en els dos darrers punts advertia: “T’ha d’apassionar escriure com si fos més important per a tu que cap altra cosa en el món”, i, també, “aprèn a acceptar que part de l’ofici és que et rebutgin, i continua escrivint i llegint”. Tots i cadascun dels punts del decàleg de Hastings em van deixar clar que el periodisme superarà qualsevol crisi si és capaç de mantenir l’essència. Passen els anys i evoluciona la tecnologia, però els principis segueixen sent vàlids. Vaig començar com a periodista freelance, quan encara no sabíem el significat d’aquesta paraula, el 1976, cobrint alguns trams de la Marxa de la Llibertat i alguns actes del Congrés de Cultura Catalana, així com seguint de molt a prop el retorn del president Tarradellas i la restauració de la Generalitat, amb el primer Govern després de la dictadura. Ha passat molt temps, cinc presidents de la Generalitat i sis del Govern espanyol. Han passat moltes coses, aquí i al món. I, per a mi, gairebé quatre dècades de treball professional des de la primera línia de la pràctica periodística. Ara, amb un equip de professionals del periodisme de primer nivell, posem en marxa aquesta aventura col·lectiva que, modestament, vol contribuir a fer front a alguns dels reptes que tenallen l’ofici i a aportar el nostre gra de sorra per poder posar al vostre abast una informació prou rigorosa i exigent que ens permeti d’entendre millor el món en què vivim i els reptes que ens planteja.
L’any 1927 Agustí Calvet, Gaziel, reclamava un gran diari en català. “Hauria de ser veraç, discret, comprensiu, amè i obert a tothom. Hauria d’assentar-se sobre la base d’una informació esplèndida i molt poca doctrina política, amb exclusió de tota la partidista. Hauria d’interessar a Catalunya sencera, a la intel·lectualitat de la resta d’Espanya i, a ser possible, als col·legues estrangers, per l’abundància i perfecció dels seus serveis professionals. Hauria, sobre tot, de no estar inspirat per cap catalanisme, però sí insuflat de catalanitat”. Gaziel demanava un diari català i en català, però obert al món i independent dels poders polítics i econòmics. El debat, com es pot constatar, ve de lluny, però hi ha moments en què abordar-lo de manera adequada es converteix en una urgència i una necessitat, en un deure. Estic convençut que l’actualitat ens confronta amb un d’aquests moments.
A mitjans d’aquest darrer agost, l’escriptor Suso de Toro escrivia a El Diario.es un article lamentant la informació deficient que s’ofereix a Espanya sobre el que passa a Catalunya. La conclusió de l’autor gallec era colpidora: “Defensar la democràcia a Espanya, des de fa uns anys i avui per avui, és principalment exigir que es respecti la ciutadania catalana, que no se la tracti com a dements. I a nosaltres [es referia a la resta dels ciutadans espanyols] com a nens i nenes, perquè no ho som”. És cert. El problema més alarmant que, per a Catalunya i per a Espanya, presenta el procés polític que impulsa el sobiranisme no té res a veure amb el debat que en realitat estem vivint. El més esfereïdor és el dèficit de democràcia que està fent evident. Estem patint una manca de pluralitat i transparència informatives d’una dimensió que realment fa molt temps que no es coneixia. Quan l’etapa política present hagi passat, sigui quin sigui el resultat, és possible que alguns escenaris apareguin devastats. Aleshores, molts hauran de reflexionar sobre el que han fet darrerament, perquè el que no ha aconseguit la crisi del paper amb algunes capçaleres ho haurà provocat la voluntat del seus responsables d’acotar el cap. Seran aquests, arribat el moment, els qui hauran de donar explicacions als seus lectors. Però aquest serà el seu problema. El de la resta de la societat, més aviat, és el dret a obtenir una informació contrastada i plural: el dret, en definitiva, a estar informats amb llibertat i rigor.
Estem parlant, per tant, de mitjans de comunicació, és cert, però estem parlant, sobretot, de moltes altres coses. Estem parlant de la gent i del país. D’un país tossut que no es resigna a ser silenciat. Jaume Vicens Vives assegurava a Notícia de Catalunya que “la vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada”. “A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser”, concloïa. Segons Vicens Vives, que escrivia als anys cinquanta del segle XX, aquesta voluntat és patrimoni de tot el poble català i és la que fa que el país sigui tan tradicionalista i alhora tan innovador. Sovint s’ha intentat silenciar aquesta voluntat, però sempre, un cop i un altre, d’una manera o una altra, ha tornat a reeixir. Ara, de nou. Es pot estar a favor o en contra del procés polític que actualment està vivint Catalunya, però el que no es pot fer és negar-lo ni, per suposat, criminalitzar una de les parts del debat.
I aquí estem. Conscients de les dificultats però entusiasmats pels reptes. En plena crisi dels mitjans de comunicació i en un moment clau per al futur del país. Dos desafiaments apassionants. O potser, a parer d’alguns, una tempesta perfecta. Tant se val. No renunciarem a la nostra passió pel periodisme i provarem, a més, de superar els obstacles. A partir d’aquí, avui mateix, comença el nostre periple. Tant de bo el camí sigui ben llarg i el puguem fer acompanyats de tants de vosaltres com sigui possible. La vostra presència garantirà la nostra força i la nostra empenta. Vosaltres ens donareu la veu i aquesta tindrà el volum que vosaltres decidiu. Endavant, doncs. Si un diari és una nació que parla amb ella mateixa, aquí estem preparats per a aquest diàleg tan llarg i tan fructífer com calgui. Sense limitacions. Els diaris del segle XXI no en tenen. I no són productes acabats, tancats i barrats. Ans al contrari, estan en construcció permanent, com les nacions. La nostra capçalera, El Nacional, vol transmetre aquest compromís amb la nostra societat. En aquest moment, aquest no és un compromís neutral. Temps nous, nous reptes. El nostre objectiu és defensar el dret inalienable dels ciutadans a accedir a una informació rigorosa, contrastada, plural i de qualitat aquí i ara. Aquesta és la nostra divisa. Aquest és el nostre compromís.