Mai una constitució de la Mesa del Congrés no havia donat tant joc polític. Això no és una opinió, sinó un fet contrastable, sent com és la XV legislatura constituïda a Espanya des de 1977. En alguns casos perquè hi ha hagut majoria absoluta o s'ha apropat molt el partit guanyador, com són la gran majoria de les de Felipe González (1982-1989), la segona de José María Aznar (2000-2004) i la primera de Mariano Rajoy (2011-2015). En altres, perquè les negociacions versaven bàsicament de diners per als grups parlamentaris o de llocs a la Mesa, que també acaba tenint una part de recursos econòmics.

En aquesta ocasió, la negociació ha estat radicalment diferent: el govern en funcions ha hagut d'asseure's a negociar i acceptar les demandes que l'independentisme català li ha plantejat. És obvi, que la presència del president Puigdemont ha tirat cap a dalt —no només geogràficament— la negociació amb el PSOE i que en espera que els dos temes acabin bé i s'encarrilin aviat ha estat un encert situar en aquest punt el del català al Congrés i a les institucions europees com a idioma oficial.

He llegit aquests dies que on s'ha de defensar el català és a Catalunya i no puc estar més d'acord. Cal intentar tallar de soca-rel el retrocés social de la llengua catalana, posar fi al bombardeig de lleis estatals que l'encotillen i tornar a les escoles catalanes la pau lingüística que hi havia fins a l'aparició de Ciutadans. A aquestes tres coses ajudarà que arribin a bon port el català al Congrés —a la presidenta Armengol se li ha de recordar que a la seva presa de possessió va dir que es podria utilitzar des d'aquell mateix moment i els temes tècnics s'han d'arreglar com es fa a tots els països en els quals hi ha diverses llengües oficials—. Molt més que el català sigui oficial a Europa, ja que moltíssimes normatives europees que en aquests moments perjudiquen el català perquè no és llengua oficial, amb un simple canvi passaran a beneficiar-la.

L'acord de la Mesa ha facilitat, en conseqüència, que s'engegui el rellotge de la investidura. Com mai no s'havia obtingut res per la Mesa, el benefici aconseguit —que uns en valoraran més i d'altres menys— és objectivament molt alt. És això suficient per negociar amb superioritat i confiança en un final feliç? Ni de bon tros. Només des de la modèstia, l'encert, l'escepticisme i la suspicàcia cap al teu adversari es pot arribar a un acord raonable.

El govern espanyol, aquest i tots, està acostumat a abusar d'acords que després no tradueixen al BOE. Només des d'una preparació tècnica superior a la d'un estat que basa històricament la seva política en els incompliments hi haurà un camí transitable per a l'independentisme. He seguit moltes negociacions entre Espanya i Catalunya des de 1977 i les úniques que han funcionat, i no sempre, han estat aquelles que han tingut un paper firmat i públic. Ara, fruit d'una conjuntura política certament peculiar, hi ha un marge petit per ser optimistes i, en aquest moment, el que té més sentit és estar en contra dels catastrofismes.