L'acceptació d'Alberto Núñez Feijóo que el Partit Popular concorri en aliança amb Vox, la formació que lidera Santiago Abascal, amb una fórmula o una altra, en un total de 23 províncies, suposa, bàsicament, la constatació que el líder de la dreta espanyola accepta que aquestes són unes eleccions entre blocs: en un cantó, les dretes del PP i Vox, i en l'altre, les esquerres liderades per Pedro Sánchez i al seu costat el Front Ampli, Esquerra Republicana-Podem, Bildu i alguns partits més. Es trenca així una tradició de la democràcia espanyola i el PP travessa una frontera política: la col·laboració amb Vox deixa de ser exclusivament parlamentària o de govern i passa a ser també electoral. El fet que sigui parcial, no en totes les províncies, i al Senat, no al Congrés dels Diputats, és en bona part anecdòtic i un exemple de com han anat evolucionant les coses aquests últims temps en la dreta espanyola: d'aquell PP que marcava distàncies amb Vox i confrontava el seu projecte en governs autonòmics, s'ha passat a esbossar davant l'electorat que ambdós partits estan preparats per a l'etapa que s'obre després del 29N si assoleixen la somniada majoria absoluta a la cambra baixa.
Si a alguna cosa s'assembla aquest acord és al que es va assolir a Itàlia a les eleccions generals del 2022, quan Forza Italia de Silvio Berlusconi es va presentar en una coalició electoral amb Germans d'Itàlia de Giorgia Meloni i la Lliga de Matteo Salvini. No va ser simplement un pacte per governar. Van concórrer junts a les eleccions, van coordinar candidatures i van compartir un programa electoral. La coalició va guanyar amb aproximadament el 44% dels vots. Aquí no és exactament igual, ja que només és parcial al Senat, però políticament segueix el mateix camí d'acord i de consens. Tampoc és igual qui el lidera, perquè a Itàlia va ser la formació més a la dreta de Meloni i a Espanya és la més desplaçada, teòricament cap al centre. Un altre element destacable és que el PP assumeix abans de les eleccions que quedarà, en solitari, molt lluny de la majoria absoluta i que només li valdrà l'acord amb Vox. Dels 137 escons actuals i assolits el 2023, l'horitzó que dibuixa és anar a la baixa i, si mirem enrere a aquelles eleccions espanyoles, la seva aspiració era construir una majoria polièdrica amb partits perifèrics quan calgués o, si no, amb Vox. Ara això queda molt lluny de qualsevol anàlisi i Vox està sempre a l'equació.
En clau catalana, això vol dir que en dues de les quatre circumscripcions provincials, a Girona i Tarragona, els votants del PP només podran votar al Senat els candidats de Vox
Per què es fa aquest acord al Senat i no al Congrés? En primer lloc, perquè a la cambra baixa, amb les enquestes conegudes, en un 99% de les combinacions possibles la majoria absoluta està assegurada. El problema és a la cambra alta, on ara el PP té majoria absoluta. En els comicis del 29N, l'esquerra ha assolit un acord electoral per al Senat en 43 províncies, molt més ampli territorialment que el del PP i Vox. Es diu Senat de Progrés i va ser anunciat el 16 d'octubre. Ara el PP mira de replicar-lo en 20 províncies menys, amb l'objectiu primer que la dreta mantingui la majoria absoluta, però també intentar aconseguir les tres cinquenes parts de la cambra, cosa que és imprescindible per a determinats canvis de càrrecs institucionals, com els membres del Tribunal Constitucional.
Per això han arribat a acords variats i diferents, però amb aquest objectiu en 23 províncies. A 6 Vox retira les seves candidatures: Las Palmas, Santa Cruz de Tenerife, Cadis, València, Castelló i les Balears. A 14 províncies més, Vox presenta un únic candidat: Sevilla, Huelva, Astúries, Badajoz, Àlaba, Navarra, Càceres, Osca, Saragossa, Alacant, Granada, Conca, Pontevedra i Jaén. I, finalment, a 3 províncies el PP retira les seves candidatures: Girona, Tarragona i Guipúscoa. En clau catalana, això vol dir que en dues de les quatre circumscripcions provincials, a Girona i Tarragona, els votants del PP només podran votar al Senat els candidats de Vox. Que els populars hagin acceptat això en tres províncies i dues siguin catalanes és un bocí de mal pair, ja que reconeix dues coses: una que no té discussió, com és que el PP mai ha aconseguit un senador d'elecció directa a Catalunya en uns comicis espanyols; però també una altra, que de tots els llocs possibles, on ha de fer aquest sacrifici en benefici de Vox és a Girona i Tarragona. Dues províncies en les quals, d'altra banda, el pacte pot quedar en suma zero tret que els votants d'Orriols es desplacin preferentment cap al partit d'Abascal, que ja ha començat a fer-los l'ullet.