La nostra societat no està preparada per a la mort. En cap dels casos. Ho veiem sovint en el nostre entorn, en les nostres famílies, en persones públiques que de cop se'ns en van. Va succeir fa unes setmanes amb Muriel Casals, que va perdre la vida d'una manera desgraciada en ser atropellada per un ciclista. Quan la mort es converteix en una tragèdia col·lectiva com en l'accident de l'autocar que aquest diumenge es va precipitar a l'infern a l'alçada de Freginals, al Montsià, el drama es fa eixordador. I només hi ha moltes preguntes. No hi ha respostes.
La història és senzilla. Un grup de joves universitaris de diferents països que tornaven de València, on havien anat a conèixer la festa de les Falles, hi van perdre dramàticament la vida. Estaven realitzant un Erasmus a Barcelona, un programa creat el 1987, que ha canviat la vida dels nostres universitaris i que s'ha imposat com un pas gairebé imprescindible per completar la formació d'aquests joves.
El conductor va perdre el control de l'autocar i tretze persones van perdre la vida. Totes noies. Totes joves. Totes amb molts anys de vida per endavant. Totes com les nostres filles, les nostres nétes, les nostres germanes. Totes innocents.
Per això la tragèdia d'aquest diumenge ha impactat molt fort en la nostra societat. Tretze vides segades a la carretera. Aquest Diumenge, els Erasmus que estan disseminats per Europa s'han despertat units pel dolor. I, amb ells, tots nosaltres.