Malgrat que el primer incident de l'AVE entre Barcelona i Madrid es remunta al 21 de febrer del 2008, l'endemà de la seva inauguració, i va ser un retard de 12 minuts per dues parades imprevistes, una a la localitat del Vendrell i l'altra a l'estació de Saragossa, fins a principis d'aquest any el tren d'alta velocitat a Espanya ha estat una història d'èxit. Tant és així que el ministre Óscar Puente, el novembre de l'any passat, en un esmorzar informatiu, va aventurar, tot flamenc, que el temps entre les dues capitals es reduiria aviat a menys de dues hores, ja que s'elevaria la velocitat operativa comercial dels 300 km/h als 350 km/h, i que el seu ministeri iniciaria els estudis corresponents perquè això fos així. Espanya s'equipararia a la Xina en operació comercial a aquesta velocitat, va apuntar amb un orgull indissimulat.
No podia ser més malastruc, perquè a principis d'aquest any l'AVE va entrar en coma i va deixar de ser el tren que era per passar a ser un autèntic viacrucis qualsevol desplaçament ferroviari entre Barcelona i Madrid. És veritat que hi ha hagut un salt important d'aquell AVE primogènit, i que l'entrada de competidors de baix cost com Ouigo i Iryo ha multiplicat el nombre de viatgers i trens circulant simultàniament. Però la fallada actual no cal cercar-la aquí, sinó en el desgast de la via que han denunciat els maquinistes i que no s'ha esdevingut de la nit al dia. No ha mort d'èxit, sinó d'incompetència, de manca de previsió. I van passant els mesos i tot continua igual o pitjor. Com passa sempre al nostre país, hom s'acaba acostumant al caos i l'acaba incorporant com una cosa normal. Només cal veure el que succeeix a Rodalie, que transporta centenars de milers de persones cada dia, i costa trobar un dia en què no hi hagi alguna mena d'incidència.
La línia es troba en el seu pitjor moment de saturació, tensió i pèrdua de puntualitat des que es va inaugurar
Però tornem a l'AVE. La línia es troba en el seu pitjor moment de saturació, tensió i pèrdua de puntualitat des que es va inaugurar. Els avions entre Barcelona i Madrid, el famós Pont Aeri, va anar reduint freqüències i ara hi ha pocs vols i els bitllets són, a causa de la demanda, molt elevats. Malgrat que, oficialment, la reducció de velocitat a 230 km/h en diversos trams pel desgast de la via ja s'ha aixecat, la veritat és que persisteixen punts concrets de velocitat limitada; és impossible que els trens arribin a l'hora, el desordre en la sortida dels trens és permanent i no és excepcional que un tren que hauria de sortir més tard ho faci abans perquè el primer no ha arribat encara a destí. Tot plegat amb les estacions d'Atocha i Sants en obres i centenars de persones amuntegades en un espai que ha quedat clarament sobrepassat.
Això és avui dia l'alta velocitat, el que abans era gairebé un rellotge suís pel seu funcionament i previsibilitat. No és estrany que el ministre de Transports, Óscar Puente, s'estimi més venir com a membre del govern espanyol a la visita del papa Lleó XIV a Catalunya que no pas retre comptes a Barcelona del funcionament de l'AVE i Rodalies. O dedicar-se a una intensa i productiva activitat a les xarxes socials. Tot i que el retorn a la normalitat no està previst fins a finals d'any i serà llavors quan, segons el ministeri, es podrà tornar a un viatge de 2 hores i mitja entre les dues ciutats, val la pena recordar dues coses: és pràcticament impossible que un trajecte baixi de 3 hores i mitja actualment, i molta gent ha tornat a recuperar el cotxe entre Barcelona i Madrid a causa de la incertesa del trajecte, a la qual cosa s'hi afegeix la reducció de viatges a primera i a darrera hora del dia. Però aquí, a ningú no li cau la cara de vergonya. Made in Spain.