Amb cessions més estètiques que no pas de fons, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, se n'ha sortit finalment amb els seus primers pressupostos al capdavant de l'Ajuntament de Barcelona. Els tres regidors de la CUP s'han afegit, amb la seva abstenció, a la fràgil majoria que Barcelona en Comú (11 regidors) havia armat amb els regidors d'Esquerra (5) i del PSC (4). La CUP ha fet molt soroll per acabar conformant-se, segons les seves pròpies paraules, amb les engrunes, per seguidament assegurar que l'any vinent demanaran el pa sencer. Esquerra, per la seva part, va jugar bé les seves cartes molt al principi de la negociació i el seu líder barceloní, Alfred Bosch, va millorar algunes inversions. En canvi, per al socialista Jaume Collboni la negociació va acabar sent un mer tràmit ja que el seu objectiu real és incorporar-se a l'equip de govern municipal en les pròximes dates, la qual cosa que està més que feta des de fa setmanes i tan sols pendent de trobar la data apropiada per anunciar-ho.
És evident que Colau amb l'aprovació dels pressupostos aconsegueix una victòria política, ja que tan sols amb 11 regidors dels 41 que té el consistori -la xifra més baixa que ha tingut mai el partit guanyador d'unes eleccions a la ciutat de Barcelona- ha aconseguit transitar tot un any des de les passades municipals i anar donant allargues als que volien incorporar-se a l'equip de govern. Una vegada anunciï el seu acord de legislatura amb el PSC passarà a tenir quinze vots en el plenari, una xifra encara insuficient però que, vist el que ha succeït aquests mesos i l'aparent letargia de l'oposició, amb un lideratge al capdavant de Convergència el relleu del qual no s'acaba de produir, tampoc no l'hauria d'inquietar gaire.
Encara que els pressupostos i l'entrada del PSC acaben estabilitzant, almenys aparentment, la política municipal, no sembla clar que s'enterrin algunes de les fortes crítiques que s'han abocat contra l'equip de govern i que tenen a veure amb la improvisació en moltes de les decisions, el deteriorament de la relació amb els botiguers o la preocupació del sector hoteler, per citar tres exemples. El factor Colau compensa ara com ara totes aquestes crítiques i la seva figura política resisteix immune, segons les enquestes, cadascuna de les envestides. Molt haurà de millorar l'oposició si vol en un futur revertir la situació i tenir alguna chance de disputar l'alcaldia de Barcelona. Del que no hi ha cap mena de dubte és que Ada Colau ha arribat, si pot, per quedar-se. I està fent tot el possible per aconseguir-ho.