Primera conclusió: a Carles Puigdemont li agrada jugar a l'ofensiva. La que havia de ser la jornada més amarga de la seva curta presidència i també del govern que encapçala i, sobretot, del seu vicepresident i conseller d'Economia, Oriol Junqueras, per la devolució dels pressupostos a l'Executiu, votada per tots els grups parlamentaris, la va transformar en un envit clar a la CUP amb l'anunci d'una qüestió de confiança el proper mes de setembre. La deslleialtat dels cupaires -prevista i anunciada, però deslleialtat al cap i a la fi- va tenir per part de Junts pel Sí una resposta a l'altura de l'enorme enuig de l'espai electoral independentista. Si volen tombar el Govern i continuar comportant-se com un partit d'oposició podran fer-ho a la tornada de l'estiu. Això sí: per a la història quedarà que ells s'hauran carregat al primer govern independentista de la història de Catalunya.

Segona conclusió: la CUP està profundament dividida i no és un problema ni de democràcia interna, ni del seu sistema de presa de decisions. És, simplement, que el 50% vol una cosa i el 50% en vol una altra de radicalment diferent. L'exemple més clar l'ha donat aquest dimecres Antonio Baños, el seu número u per Barcelona en les passades eleccions del 27 de setembre i avui ja apartat de la política pels desacords constants que tenia. Hores abans de la votació pressupostària, l'exdiputat va manifestar a Jordi Basté: "Si la CUP vota el mateix que García Albiol (el president del PP català) se'm regirarà l'estómac". També, que no trobava decent que els deu diputats de la CUP no votessin amb el Govern. Però Baños no va ser l'únic a alçar la veu a títol individual com sí que ho va fer una organització del conglomerat cupaire, Poble Lliure. En aquests mesos, la CUP tindrà temps per aclarir internament les seves posicions i decidir en quin costat vol ser.

Tercera conclusió: el tàndem Puigdemont-Junqueras ha de sortir reforçat i, lògicament, els equilibris dins de Junts pel Sí. El vicepresident no volia eleccions i la solució que Puigdemont havia anat madurant aquests últims dies i que ell va conèixer abans del seu anunci públic deixa un termini prudencial perquè s'aclareixi el mapa polític espanyol i tenir dades fiables de l'orientació que agafa. Uns i altres, en funció del govern que hi hagi a l'Estat, sabran amb més precisió a què atenir-se. El procés ja ha tingut tants obstacles al seu pas que no vindrà de dos mesos i de les partides pressupostàries que anaven a alleujar i revertir algunes mesures socials, el Govern i concretament Junqueras en són els menys responsables que no entrin en vigor. Eren als pressupostos.

Quarta conclusió: la qüestió de confiança és una arma de doble tall. Es pot guanyar però també es pot perdre. En el primer cas, hi haurà Govern per prosseguir el mandat parlamentari del 27-S. En el segon, els partits hauran de reelaborar les seves estratègies i els seus objectius. Però el que no hauria de tornar a passar és que la majoria tornés a cometre el mateix error: deu diputats poden introduir esmenes als plans de 62 per arribar a la majoria absoluta de 72. Però mai a la inversa: que siguin 62 els que introdueixin esmenes als projectes de deu. La democràcia parlamentària es basa en això.

Cinquena conclusió i última: la confiança de la gent sobiranista no és infinita. L'avorriment de molts sectors independentistes aquests últims dies i setmanes ha estat evident. Només feia falta fer un volt per les xarxes socials, pels cafès de Catalunya o endinsar-se en alguns mitjans de comunicació. La línia que separa la dignitat del ridícul ha de tornar a posar-se a lloc. I si no és així que els ciutadans, els veritables amos del procés polític, decideixin amb el seu vot a les urnes. Així funciona la democràcia.