Reconec que la investidura de Pedro Sánchez com a candidat a la presidència del govern espanyol és la més anòmala de la curta història de la democràcia a Espanya. Un candidat perdedor de les eleccions del passat 23 de juliol flirteja amb diferents partits que no acaben de donar-li suport, en espera del que acabi fent la pedra angular d'aquest fràgil castell de cartes, que, ara per ara, se sosté sense caure perquè el president a l'exili Carles Puigdemont no ha posicionat els seus set diputats al Congrés dels Diputats en el no. Encara més, les negociacions, amb les turbulències lògiques, continuen encarrilades i malgrat el secretisme existent, existeix la impressió que, amb un cert retard, ja que el calendari no perdona, avancen al ritme adequat. La reunió d'aquest dimarts de Sánchez amb Aitor Esteban, el portaveu del PNB al Congrés dels Diputats, va deixar clarament aquesta sensació. Aquí ningú no es posicionarà de manera definitiva fins a l'instant final, no sigui el cas que, qui ho faci, es quedi sense arguments en una possible repetició electoral.

Encara que ja ha transcorregut gairebé un mes des de la reunió a Waterloo que van mantenir Puigdemont i el secretari general de Junts, Jordi Turull, amb el president de l'Euskadi Buru Batzar del PNB, Andoni Ortuzar, i el burukide responsable de l'àrea d'organització de l'EBB, Joseba Aurrekoetxea, el passat dia 15 de setembre, els nacionalistes bascos han recuperat una comunicació amb l'exili independentista i també amb Junts que van perdre el 2017 i que ara han reforçat en un clima més que positiu. No tant per planificar estratègies conjuntes com per fer intercanvi d'informació, una cosa molt preuada en unes negociacions tan discretes i en les quals el PNB no té el paper principal, però, en canvi, sí que hi té interessos importants. El primer dels quals, que no hi hagi repetició electoral, ja que el pes de Bildu en la política basca el debilita i també perquè, si en alguna cosa el beneficia l'aritmètica existent al Congrés, és que la piràmide de la investidura també necessita els vots dels nacionalistes bascos, de la mateixa manera que, amb les eleccions basques a la cantonada, els escons socialistes valdran el seu pes en or en el pròxim Parlament de Vitòria.

Veurem desfilar en els propers dies pel despatx de Pedro Sánchez grups parlamentaris que no li confirmaran el vot i que mostraran una distància més que raonable. Ho veurem amb Gabriel Rufián, d'Esquerra Republicana; amb Bildu potser una mica menys i també amb Míriam Nogueras, de Junts per Catalunya. Queden altres diputats i, com és normal, aquí ningú no li donarà res de franc. Sánchez es limita a repetir un guió molt ben après que la seva investidura és possible i que està convençut que l'aconseguirà, en un gest d'optimisme molt superior del que declaren públicament els seus interlocutors polítics. Entremig, una enquesta publicada al diari governamental El País alertava els socialistes que una repetició electoral pot no anar tan bé al PSOE i deixar a un sol escó de la majoria absoluta PP i Vox, una informació que de segur a més d'un dirigent socialista el va fer desistir d'anar a unes noves eleccions el 14 de gener.

En qualsevol cas, superat l'escull del 12 d'octubre amb la desfilada militar i la clàssica xiulada que sempre rep el president del govern espanyol de les dretes extremes, i veurem si aquest any al costat del socialista acaba rebent també algú més, el que és previsible és que per calendari no passin gaires dies sense que es posi una marxa més a les negociacions i ja quedin llestes carpetes com la de l'amnistia, de la qual en realitat se sap poca cosa, per més que Sumar, la formació de Yolanda Díaz, intenti treure el nas i presentar propostes a l'opinió pública. Fa una mica la impressió que, per a Sánchez, la negociació està sent, si la traslladem al món dels escacs, com una exhibició de simultànies en la qual no en pot perdre cap. En totes ha de guanyar, entenent per guanyar que no li falti cap vot. Perquè si parlem realment de victòria política, els triomfs no podran ser seus i l'independentisme haurà de poder lluir-los desacomplexadament.