L'obertura aquest diumenge de la Casa Macià, a Prats de Molló, com a espai de memòria és bàsicament un acte de reparació històrica. Durant dècades, la casa des de la qual Macià va preparar, el 1926, l'aixecament armat per alliberar Catalunya del domini de la dictadura de Primo de Rivera i proclamar una República catalana independent, va quedar fora de la memòria pública, encara que sembli estrany. Durant aquest temps, Villa Denise va ser una propietat privada i la iniciativa per convertir-la en un espai de memòria només va quallar quan va sortir a la venda. La família propietària l'havia mantingut gairebé intacta fins a l'any 2020, però ja no podia mantenir-la gaire més temps.
Com en altres ocasions de la història del nostre país, va ser un empresari, Jaume Aragall, qui va comprar la vila quan va sortir a la venda per 350.000 euros i va cedir-ne l'ús a les associacions que volien obrir-la al públic. L'expresidenta del Parlament Carme Forcadell i l'exconseller Lluís Puig van impulsar-ne llavors la recuperació a través d'Amics de la Casa Macià. Per a la posada a punt s'han destinat 530.000 euros, dels quals 350.000 van ser per rehabilitar l'edifici i el seu entorn i al voltant de 180.000 euros per a l'exposició permanent. Amb la recuperació de la Casa Macià es pretén retornar a la memòria pública el lloc on es van preparar els fets de Prats de Molló. Una visita que permet entendre com es va organitzar l'expedició de 1926, qui hi va participar i com una operació frustrada va acabar donant al president Macià una projecció política que fins aleshores no tenia. L'exposició recupera també els noms i les històries dels voluntaris que van quedar a l'ombra del futur president.
Recuperar la casa un segle després permet tornar al lloc on tot semblava acabat i entendre com, a partir d'aquella derrota, va començar a canviar la trajectòria política de Macià
Aquest és el valor de la història. El 4 de novembre de 1926, quan els gendarmes van entrar a la Villa Denise, tot semblava acabat per a Macià. Cinc anys després, quan va proclamar la República Catalana, es va poder entendre fins a quin punt aquella derrota l'havia ajudat a arribar fins allà. Recuperar la casa un segle després permet tornar al lloc on tot semblava acabat i entendre com, a partir d'aquella derrota, va començar a canviar la trajectòria política de Macià. També retorna un lloc en aquesta història als qui la van fer possible, als voluntaris de l'expedició i a la gent que els va acollir a la Catalunya Nord, a l'altra banda de la frontera amb França.
La presència del president Jordi Pujol en l'acte és especialment significativa, ja que representa la reconstrucció de la Generalitat i és l'artífex de la construcció nacional de Catalunya a partir de 1980. Els seus 23 anys al capdavant del govern de Catalunya són clau per a aquesta consolidació, i Pujol va proclamar en diverses ocasions la seva identificació amb Macià, amb aquell president que sabia pactar i exigia respecte per a Catalunya. Ho va explicar el mateix Pujol al Parlament, el 2009, quan va assenyalar que admirava de Macià el seu patriotisme, el seu coratge i la seva capacitat d'arribar a la gent. Va ser en aquella ocasió quan Pujol va encunyar una expressió que va fer tenir èxit, referint-se a l'expresident a qui va retratar políticament com el precursor d'un pragmatisme no claudicant. Onze anys abans, en una ofrena davant la seva tomba, va anar encara més lluny i, en un to entre personal i intimista, va apuntar que "no som [Catalunya] on Macià i nosaltres voldríem".