Els fastos de coronació de Carles III com a rei, celebrats aquest dissabte a l'abadia de Westminster a Londres, i amb els quals ha esdevingut el 62 monarca que ocupa el tron de la Gran Bretanya en els últims 1200 anys, han estat bàsicament una cerimònia antiga, mancada de glamur i amb uns actors, el nou rei i la seva esposa Camila, avorrits i que mai no han aparentat ser el que ja són. La monarquia britànica ha de fer esforços per sobreposar-se a la imatge d'una parella que el millor servei que haurien pogut fer a la institució era, un cop morta la reina Isabel, cedir el testimoni a l'hereu, Guillem, Príncep de Gal·les, i que farà 41 anys aquest mes de juny. Els més de 60 milions que es considera que han costat els actes de la coronació no hauran servit de gaire.

Són molts els reptes als quals s'enfronta la monarquia. El primer, un govern feble, fruit de les successives crisis a l'executiu conservador, que ha tingut tres inquilins del 10 de Downing Street l'últim mig any: fins al setembre, Boris Johnson, durant unes setmanes Theresa May i actualment Rishi Sunak. Així és impossible estabilitzar un partit, i les enquestes els vaticinen una severa derrota davant els laboristes. Aquesta situació dels tories, unida a la sortida de la Unió Europea i sobretot a la gestió que n'han fet, ha generat un enorme malestar al país que un rei novell, malgrat que farà aquest any 75 anys, tampoc no ha sabut trampejar.

Als carrers de Londres s'han vist més republicans que mai, algunes detencions i protestes. A Escòcia, unes 20.000 persones han sortit als carrers de Glasgow per exigir la independència. No ha estat només un acte polític contra Londres i el seu govern, sinó també contra la monarquia britànica. El dic de contenció que era Isabel II per als independentistes escocesos, no sembla ser-ho Carles III o, almenys, amb la mateixa força i la mateixa autoritat.

Al partit del Celtic F.C. de Glasgow, la multitud li ha dedicat durant una estona càntics contra la coronació. Les últimes enquestes apunten que un 58% dels britànics creuen que la monarquia és bona per al Regne Unit. És per sobre del 50% però el 2012, fa una dècada, el percentatge era del 73%. Quinze punts perduts en onze anys és més d'un punt per any, i els càlculs són molt senzills de fer.

Les monarquies són fonamentalment història i glamur. Sense ell, poca cosa en queda, i les repúbliques acabaran obrint-se pas. Carles III va perdre el chance el dia que va morir Diana de Gal·les, l'últim portaestendard, amb Isabel II, capaç de gestionar la imatge de la Casa de Windsor. Carles III és per a l'opinió pública britànica un rei anodí, excèntric i que sol ficar-se de peus a la galleda més de l'habitual. Esclar que comparant-ho amb la monarquia espanyola, la seva posició és molt millor i la valoració de la seva pròpia opinió pública, també.