Què està passant perquè un personatge tan polèmic com Boris Johnson, que va abandonar el càrrec de primer ministre de la Gran Bretanya el passat 7 de setembre enmig d'una onada de desprestigi important, tingui opcions de tornar a ocupar el 10 de Downing Street només 51 dies després? Es pot superar en un període tan curt de temps l'abandonament de ministres, secretaris d'estat, diputats i la militància del partit, i que tots ells li ofereixin una nova oportunitat? El fracàs de la premier Liz Truss, que només ha aguantat 44 dies al poder i s'ha convertit en la persona que ha exercit el càrrec durant menys temps, després de diverses crisis ministerials en només set setmanes i d'un inviable programa econòmic ultraliberal, ha donat pas a un escenari impensable que les bases del partit conservador hauran de solucionar.

En un món polític cada vegada més dominat pels canvis de rumb imprevisibles i on els estats d'ànim fan balancejar les opinions d'un extrem a l'altre, Johnson ha tornat a Londres d'unes vacances al Carib aquest dissabte i sembla que es disposa a plantejar batalla per tornar a la primera línia política. El seu primer objectiu, aconseguir el suport d'un centenar de diputats per poder presentar-se a la votació de divendres entre la militància, sembla ara més proper i fins i tot diversos mitjans londinencs asseguren que ja podria tenir les signatures. En qualsevol cas, molt lluny dels més de 200 suports que diu que té Rishi Sunak, ministre d'Hisenda fins fa tan només uns mesos, quan va competir pel lideratge dels tories amb Truss i va perdre.

Una enquesta del diari londinenc The Telegraph publicada aquestes últimes hores assegura que la majoria dels votants conservadors creuen que el partit va prendre una decisió equivocada l'estiu passat en forçar Johnson a dimitir després d'una cadena d'escàndols arran de les festes organitzades en la seva residència oficial durant el confinament de la covid, quan el 41% dels diputats del seu propi partit van votar una moció de censura en contra seu. Ningú no s'atreveix a pronosticar amb seguretat absoluta si Johnson s'acabarà presentant i si el seu comiat el juliol passat a la Cambra dels Comuns, "hasta la vista, baby", serà un vaticini fet realitat.

No deixa de ser preocupant que la política ens estigui oferint en els últims temps espectacles tan lamentables i que d'alguna manera davant d'una crisi política, econòmica i energètica que és mundial, el que acabi percebent el ciutadà és un ampli fangar. En el cas del Regne Unit, a més, la crisi financera ha portat la lliura al mínim històric i a una més que previsible recessió. A uns quants milers de quilòmetres, a Itàlia, la líder de l'ultradretà Fratelli d'Italia, Giorgia Meloni, acaba de jurar com a nova primera ministra. Mals vents per al país transalpí i una falca favorable a Vladímir Putin a la Unió Europea.

El fracàs dels partits tradicionals ha obert una perillosa aixeta als populistes, es diguin com es diguin. El rigor, l'experiència i la preparació han deixat de ser un actiu decisiu en un món cada vegada més dominat pels missatges fàcils i molts cops buits. Això sí, cridaners. Encara que la realitat confirmi que no es poden complir.