El Barça ha tornat. I ha tornat per la porta gran, com ningú no podia esperar fa tan sols dotze mesos. Ja es pot fer el balanç de la temporada que havia quedat ajornat després de la victòria del Barça davant el Reial Madrid (4-3) a Montjuïc del dia 11 passat i que deixava amb safata el títol per als blaugrana, en espera d'una victòria com la d'aquest dimecres a Cornellà davant el Reial Club Deportiu Espanyol. El final de curs atorga una matrícula a l'equip de Hansi Flick que no arriba al 10 perquè el futbol també té la seva part d'injustícia i l'equip no podrà ser el 31 d'aquest mes a Múnic —com hauria estat just— disputant la final de la Champions. Però el Barça ha tornat. I ho ha fet sense renunciar a res ni al seu estil de joc, amb futbolistes de la Masia i amb un grup els membres del qual, sorprenentment joves, senten els colors d'una manera molt poc habitual en el futbol professional d'elit. Avui són una gran família i aquest és el valor més gran a preservar en el futur per marcar una època com abans ho van fer, en un altre moment de la història, els Messi, Xavi, Iniesta, Piqué, Alba, Busquets, Alves, etcètera. Que al seu torn havien recollit el testimoni de Ronaldinho, Eto'o, Puyol, Víctor Valdés, Márquez, Deco, Larsson, Belletti...

Hi ha una línia de continuïtat de la història i també hi ha una manera d'entendre el barcelonisme i la catalanitat. El club com a representant de la ciutat i ambaixador del país davant del món. Aquesta comunió la representen perfectament un entrenador alemany, Hansi Flick, que amb una rapidesa sorprenent ha entès la primera temporada on era, com n'era de difícil fer campió el Barça, que sempre té més coses en contra que a favor al terreny de joc i als despatxos. No ha parlat català, però ha entès més Catalunya que altres que han nascut aquí. No ha necessitat la llengua per guanyar-se el cor d'una afició. Jogo bonito, que deien Neymar i Ronaldinho, i que en aquest teatre de les vanitats que és un terreny de joc han protagonitzat molts joves, i alguns altres que no tant, amb Lamine Yamal al volant, com a nou galàctic planetari i en condicions de guanyar la pilota d'or amb tan sols 17 anys. I, al costat seu, un talent com Pedri al volant d'un cotxe de curses que tan sols dotze mesos enrere semblava un utilitari inservible.

Seria injust parlar només de Lamine i Pedri, ja que la gran diferència amb altres clubs que han fracassat aquesta temporada és la comunió que hi ha hagut entre la plantilla —de Raphinha a Cubarsí i Balde o d'Iñigo a Lewandoski i Ferran Torres— davant les individualitats, per exemple, del Reial Madrid. En una commemoració d'un títol a l'Ajuntament, el president Josep Lluís Núñez, ja traspassat, li va dir al batlle de Barcelona, que en aquella època era Joan Clos, que "Barcelona és la ciutat que porta el nom del nostre club". Va ser un dels seus clàssics lapsus dialèctics, que en aquella època tant servien als programes d'humor. Però Barcelona i Catalunya serien una altra cosa si el Barça no fos el que és i no representés els seus millors valors, entre els quals, la catalanitat. Una cosa a la qual no s'ha renunciat per més intents que hi ha hagut perquè no fos així: la llengua oficial és la catalana, la comunicació oficial és en català, el braçalet de capità és la senyera i la simbiosi entre el Barça i Catalunya és total. La catalanitat del club és innegociable i es pot guanyar perfectament sent així, amb aquests valors i sense que s'hagi de nedar entre dues aigües, com molts voldrien.

Barcelona i Catalunya serien una altra cosa si el Barça no fos el que és i no representés els seus millors valors, entre els quals, la catalanitat

El Barça enfila el retorn a l'estadi del Camp Nou, la tornada a casa després de l'esgotament que ha suposat jugar a Montjuïc, amb les veles desplegades i l'aspecte d'un equip guanyador i amb futur. Un equip que ha il·lusionat, fins i tot, els no aficionats al futbol, que han vist un renaixement del club després d'una etapa agònica que va heretar Joan Laporta el març del 2021. Ningú no en donava ni un duro aleshores, tot eren crítiques i a la cantonada l'esperava una legió de fatxendes disposats a repartir-se'n les restes, començant per aquest aspirant que no crec que arribi mai a la presidència del Barca que és Víctor Font i que té una habilitat excepcional: parla quan hauria de callar i calla quan hauria de parlar. De vímets n'hi ha per marcar una època, i només el temps dirà si la il·lusió d'avui acaba sent una realitat demà. Mentrestant, cuidem aquesta plantilla, defensem-ne els valors blaugranes —quan havia anat un jugador del primer equip a Canaletes, com va fer Marc Casadó, a abraçar-se amb els aficionats la nit d'una celebració?— i la seva amistat com a grup i en un entorn de màxima competitivitat. Gaudim veient Dani Olmo, Íñigo Martínez, Eric García i el seu inseparable Pedri agafant un Bicing i enfilant el camí cap a l'hospital per la Diagonal perquè Ferran Torres —acabat d'operar d'apendicitis— també pogués celebrar el títol de Lliga. I somiem perquè el futbol és més que un joc. És, sobretot, un somni.