L'abandonament d'Isabel Díaz Ayuso de la cimera de presidents autonòmics a Barcelona perquè el lehendakari basc, Imanol Pradales, va realitzar la seva intervenció en eusquera i en català, i la mateixa absència quan, després, el president Salvador Illa ho va fer en català, expressa una vegada més que la seva especialitat és la crispació i no la política. És veritat que, ara, la crispació i la política no van gaire separades, lamentablement. Però és que Ayuso viu de la batussa permanent fins i tot a costa de fer el contrari del que diu i segons li convingui. Perquè igual que es va absentar amb Pradales i amb Illa, es va mantenir a la seva cadira amb la presidenta del Govern Balear, la popular Marga Prohens, que també va intervenir en català durant la Conferència de Presidents, incomplint així la seva amenaça d'abandonar la sala si no li parlava en espanyol. Prohens ha utilitzat la llengua pròpia de les Illes per saludar l'amfitrió, Salvador Illa, i per a la introducció de la seva intervenció, que després va continuar en castellà. Amb la presidenta balear, Ayuso va mirar cap a un altre costat. Qualsevol cosa, suposo, abans que provocar un conflicte al si del PP.

Ayuso és un vers lliure però amb les seves limitacions. Alberto Núñez Feijóo és ostatge de la presidenta madrilenya, però això també té els seus avantatges. La lideressa li atorga majories absolutes a la Comunitat de Madrid, que són claus en unes eleccions espanyoles. Al final, com diu el refrany, sarna amb gust no pica. Ayuso li cohesiona l'electorat de la capital espanyola, vampiritzant de manera important els votants de Vox, i li mobilitza tota aquesta derechona que el president del PP necessitarà aquest diumenge a la manifestació que ha convocat per lluitar contra la degradació del govern de Pedro Sánchez. L'erosió del president del govern espanyol ha estat la segona gran carpeta de la Conferència de Presidents amb els responsables de les autonomies governades pels populars reclamant-li la convocatòria d'eleccions generals anticipades. En aquest aspecte, la convocatòria de la manifestació encoratjada pels populars no pot ser més grandiloqüent: "Prou, això va de decadència o netedat, democràcia o màfia".

Alberto Núñez Feijóo és ostatge de la presidenta madrilenya, però això també té els seus avantatges

Fora d'aquestes picabaralles i alguna altra en la qual també va ser Ayuso, la reunió de presidents va mancar de cap interès informatiu, posant-se de manifest que si en algun moment aquestes trobades han tingut algun interès va ser fa molt de temps. Caldria repensar-ne a fons el format, ja que l'actual és molt poc diferent del de la primera cimera, l'octubre de 2004, convocada per José Luis Rodríguez Zapatero al cap de pocs mesos d'arribar a la Moncloa, en aquelles eleccions molt marcades pels atemptats de l'11-M a Madrid. El resultat d'aquesta ineficaç reunió té molt a veure amb el format que té, d'acord amb el qual els presidents intervenen per ordre de l'aprovació cronològica dels seus estatuts d'autonomia, per un màxim de 10 minuts i, en tot cas, uns minuts més en la part de precs i preguntes. Arriba després un pesat període de conferències de premsa de tots els assistents per oferir el seu punt de vista de la reunió. El resultat acaba sent que les conferències de premsa gairebé duren més que la reunió pròpiament dita i que tot té un punt d'impostat i inútil perquè el cap de l'Estat, el president del govern espanyol i els presidents autonòmics s'acabin fent una foto —en aquest cas, davant el Palau de Pedralbes— com a mostra de l'Espanya de les autonomies.

Una última reflexió sobre el PP i la seva posició en el tema de la llengua: impedeixen que el català sigui oficial a les institucions europees i per això no supera el plàcet dels 27 països del Consell d'Afers Generals de la Unió Europea, com li va passar el passat 27 de maig; s'oposa que s'utilitzi al Congrés dels Diputats perquè allà s'ha de parlar, diuen, en la llengua comuna, el castellà, i partint d'això fan ús de la majoria absoluta que tenen al Senat per impedir que s'hi parlin altres llengües; i, finalment, neguen el dret que a Barcelona, durant la conferència, es pugui parlar també en català. Realment, són conscients de la seva posició? On esperen que es parli el català, fora de qualsevol escenari públic o oficial? No és que no estiguin a favor d'una Espanya plurinacional sinó que neguen una Espanya plurilingüística. I aquests són els que s'autoproclamen constitucionalistes i defensors d'Espanya. Quin horror!