Després d'un cap de setmana de declaracions a mig camí entre desconcertants i torbadores, a partir d'aquest dilluns coneixerem el ritme que el president del govern espanyol en funcions vol imprimir a la seva segona investidura. Com va fer en la negociació de la Mesa del Congrés, s'ha refugiat en el silenci, que tan bon rèdit li va donar, i ha enviat els seus col·laboradors, començant pel ministre Félix Bolaños, a picar pedra a la recerca dels vots que necessita i que parlen català. Ritme lent, diuen aquí. Sense adormir-se, diuen a Madrid.

Deia el filòsof i lingüista austríac Ludwig Wittgenstein que del que no podem parlar, hem de guardar silenci. I tenia raó. Una negociació seriosa no es resol mai amb declaracions d'uns i d'altres als mitjans de comunicació, per més que en la política catalana sempre hi ha una inèrcia innata a parlar de més, que sempre he atribuït al desconeixement i la inexperiència que existeix sobre l'exercici del poder real. Jordi Pujol, que era el rei de les declaracions quan volia marcar territori, solia dir en petit comitè que la Catalunya política s'havia construït, en absència de disposar del Butlletí Oficial de l'Estat (BOE), a base de discursos, TV3 i una permanent confrontació que de vegades era més subtil i, de vegades, menys en funció de l'aritmètica política.

Dues polítiques de pes d'Esquerra Republicana i de Junts per Catalunya, Marta Rovira i Laura Borràs, han estat, si més no, poc pulcres en sengles intervencions públiques. Tot això en vigílies que s'obri el gran meló inicial del debat sobre l'amnistia que no deixa de ser un miura entre els salons de la Moncloa per més que polítics, mitjans de comunicació i articulistes de l'esquerra espanyola estiguin fent un curs accelerat d'ahir deia blanc i avui diu negre preparant el terreny, com a bons sapadors, per a la negociació.

No era necessari que Rovira assenyalés que "una llei d'amnistia conceptualment hauria de ser un punt final del conflicte polític", ja que fins i tot el teu adversari sap que això no serà així. Que el conflicte continuarà existint perquè va habitar a la Generalitat fins i tot quan José Montilla era el president. No ha estat tampoc encertada Borràs quan ha defensat, seguint el camí de Míriam Nogueras, que una llei d'amnistia hauria d'incloure-la a ella, condemnada pel TSJC a 4 anys i mig de presó i 13 d'inhabilitació per prevaricació quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Començar la casa per la teulada no és mai una bona idea i posar-se davant parlant d'allò d'un mateix, tampoc.