Les recents declaracions d'Inés Arrimadas afirmant dilluns passat, després de la desfeta electoral, que se sent més reforçada que mai al capdavant de Ciutadans demostra fins a quin punt la formació taronja ha desconnectat de la realitat per passar a ser un partit en encefalograma pla. Arrimadas i el seu candidat a Catalunya, Carlos Carrizosa, han passat a ser testimonials amb els seus sis diputats i des de la desaparició de l'UCD no es recorda una autodestrucció tan gran d'un espai polític. Passar de 35 escons el 2017 i de guanyar les eleccions, a tenir-ne mitja dotzena i ocupar la setena posició dels vuit partits que han obtingut representació parlamentària no és a l'abast de qualsevol. El partit de l'odi i la crispació, de l'oposició a la llengua i al model educatiu ha trobat en Vox un os tan dur de rosegar que no ha pogut. Esclar que l'anticatalanisme té el seu espai a Catalunya després de la fractura que ha causat Cs a la societat catalana. Però també era de manual que en el moment que la ultradreta es tragués la màscara i defensés les posicions que avui encarna Santiago Abascal ben poc hi tindria a fer la dreta extrema dels Rivera, Arrimadas, Carrizosa i tants d'altres.

I aquell dia ha arribat el 14 de febrer a Catalunya, gairebé 15 anys després que entressin al Parlament, el 2006, tres diputats capitanejats per Albert Rivera. Ara Cs n'ha aconseguit sis, però amb una gran diferència: Llavors va entrar per la porta gran, alimentat pels mitjans més ultres de la capital d'Espanya, i en canvi aquest diumenge ha desaparegut pel desballestament dels retalls informatius, perquè els mateixos que el van aixecar han deixat de tenir-hi interès. Eren els ximples útils per desestabilitzar Catalunya, van complir el paper assignat i, per ambició, van desaprofitar una oportunitat que, per sort, ja no tornaran a tenir. No volien una part petita del pastís formant majories amb el PP o amb el PSOE, sinó que volien el pastís sencer. En política no hi ha dues oportunitats, i d'aspirar a la Moncloa a finals de la dècada passada amb Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, van passar a ser un partit prescindible, desagradable, imprevisible, molest i incòmode per als qui l'havien aixecat. Les absoltes ja s'havien començat a preparar.

Ara, després de la desfeta de diumenge, Carrizosa a Catalunya i Arrimadas a Madrid s'aferren als càrrecs amb una virulència desmesurada. Cap dels dos no vol anar-se'n a casa, perquè han de pensar que a fora fa molt fred i han d'estirar el màxim possible el que tant han criticat. És com aquells autòmats que van amb el pilot automàtic, perquè no interessarà a ningú ni el que diuen, ni el que fan. La bandera de la política de l'odi i de la divisió la portaran els de Vox i ells no hi tenen res a fer. Com totes les formacions sense arrelament i creades des de dalt seran aviat un partit fantasma a Catalunya, sense seus al territori, amb la mitja dotzena de diputats que han aconseguit aquest diumenge passat, cap alcaldia en les quatre circumscripcions catalanes, un parell de centenars de regidors -en trànsit cap a Vox molts d'ells- i molt càrrec intermedi fins fa quatre dies que en poc temps serà a l'atur.

És el final, certament. A Madrid diuen que com el de la UPyD de Rosa Díez, un espai polític que a Catalunya mai no va tenir força. Pot ser. Del cel a l'infern en quinze anys. És una bona lliçó per no oblidar de com van de ràpid les coses.