Passen els anys i el marc global de l'economia catalana, també de l'espanyola, o bé no canvia o canvia poc: només quan el turisme surt al rescat de l'economia, en proporcions que desperten entre els ciutadans divisió d'opinions i debats encesos entre partidaris i detractors del turisme massiu, es poden aventurar bones xifres macros, el PIB mira a l'alça i el sector aporta al conjunt de l'economia prou oxigen per a una mirada mínimament optimista. Tot això, enmig d'una situació marcada per la postpandèmia, una inflació propera al 10% (desconeguda des dels anys 80), els preus de l'energia desorbitadament alts i la cistella de la compra inabastable per a centenars de milers de catalans.

El turisme ha estat i continua sent la gallina dels ous d'or des dels anys seixanta i molt especialment en les últimes tres dècades. Sobretot des que la marca Barcelona, a cavall dels reeixits Jocs Olímpics del 1992, va assolir una posició turística de primer ordre al mercat global com la tercera ciutat d'Europa, només darrere Londres i París. El 2019, l'any prepandèmia, el turisme va deixar a Catalunya 21.200 milions d'euros. Hi ha debats i exigència des de diferents sectors econòmics i empresarials regularment per revertir aquesta situació d'alta dependència del turisme, però la realitat és que poc o gens s'ha fet des de les administracions —només Espanya té veritable capacitat per tenir-hi una incidència real— per canviar el marc global, i el turisme i la construcció continuen sent palanques imprescindibles.

Per això, la mirada sobre el comportament del turisme aquesta Setmana Santa, que era monitorat des de fa diversos mesos, i la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, unit a la crisi energètica, havia encès totes les alarmes, dissipades, en part perquè destinacions com Turquia i Grècia s'han vist més perjudicades que no pas Catalunya. També perquè el comportament dels catalans —similar al de l'estat espanyol— en vista de les incerteses aparegudes ha fet que hàgim apostat més pel turisme de proximitat davant altres destinacions europees o internacionals.

En vista de la demanda turística existent i si la climatologia no fa algun canvi brusc davant les previsions que ara es coneixen, es pot assegurar que l'ocupació turística millorarà la dels últims anys i s'aproparà a la de 2019 —les previsions són de només al voltant d'un 10% menys—, any de referència, sense cap discussió, perquè s'hi van batre tots els rècords fins llavors. El mes de febrer, un mes tradicionalment dolent, ja s'ha registrat una xifra de turistes estrangers excepcionalment alta i que ha multiplicat per deu la del 2021.

El debat turístic, el model existent i la necessitat de propostes d'un creixement econòmic alternatiu seguirà. I és necessari diversificar-lo i guanyar qualitat i musculatura en altres sectors de l'economia. Però mentre el turisme tingui la importància que avui té, negar la realitat no ajudarà a trobar abans una alternativa millor.