Desbocat. Segurament, no hi ha cap paraula millor per definir l'escalada de l'índex de preus de consum (IPC) que s'ha conegut aquest dijous respecte al mes de novembre, i que s'enfila fins al 6,7% de taxa interanual, després d'haver pujat un 1,3% respecte al novembre de l'any passat. Cal remuntar-se a molts anys enrere per trobar unes xifres tan desastroses. En concret, la taxa interanual és la més alta des del 1992, que va ser del 6,9%. Encara cal anar més lluny a les hemeroteques per trobar un mes que hagi pujat un 1,3%, cosa que no succeïa des de desembre del 1983. Entre una cosa i l'altra toca remuntar-se a més de tres dècades per veure una situació de l'IPC com la que s'està vivint en l'actualitat.

Un dels motius per trobar el desglossament d'aquest 6,7% de taxa interanual és la pujada del preu de la llum, aquesta que Pedro Sánchez intenta explicar-nos cada vegada que pot dient que no estem tan malament i que al ciutadà mitjà no li repercuteix tant. Que Déu li conservi la vista perquè les xifres estan dient cada mes el contrari. La primera conclusió d'aquesta pujada de l'IPC no és cap altra que els salaris donaran per bastant menys que fins ara i això serà un element de pressió per elevar el salari mínim. I els pensionistes? Qui els paga la diferència perquè no perdin poder adquisitiu? Perquè entre el 6,7% d'inflació i el 2,5% que poden pujar les pensions hi ha molts punts de diferència, a més de moltes promeses incomplertes quan imprudentment es deia que les pensions pujarien al ritme de la inflació. Un fet que no succeirà. És poc discutible que hi haurà un empobriment de la ciutadania i que, a més, en part serà irrecuperable en el futur. Perquè el que està perdut, perdut està, per més que els discursos diguin una altra cosa.

Però el més preocupant és la doble crisi a la qual s'enfronta l'economia espanyola: d'una banda, l'increment de l'IPC, però també la crisi generada per l'evolució de la covid que ha desbaratat —si en algun moment van ser creïbles— els objectius del govern espanyol. Tots els organismes internacionals, sense discussió, han retallat les expectatives de l'executiu de Pedro Sánchez i l'últim ha estat el Banc d'Espanya, que ha situat el creixement en el 4,5% quan l'Executiu encara continua parlant d'un inabastable 6,5%. Espanya ha perdut el ritme de creixement de les economies del nostre entorn i la seva recuperació queda endarrerida a paràmetres del 2019 fins al 2023. Tot això mentre lluita contra la variant òmicron, que presenta unes xifres de contagi realment desconegudes fins avui, perquè l'efecte sobre l'economia sigui el menys devastador possible, i els tancaments de sectors empresarials relacionats amb el lleure siguin els més curts possibles. La simple possibilitat que sorgeixin noves variants del virus genera exactament terror.

Espanya s'ho juga tot a l'arribada dels fons Next Generation procedents d'Europa que, si bé és cert que 70.000 milions són molts milions, caldrà veure quants d'ells acaben tenint un efecte capil·lar sobre l'economia real de les persones. El gran risc continua sent que aquesta ingent quantitat de diners tingui un impacte molt menor del que avui es pensa que acabarà tenint. La carpeta d'Espanya està atapeïda d'ajuts europeus que a l'hora de la veritat han acabat tenint un impacte real bastant inferior al que es va creure inicialment. I és que els comptes del gran capità que els governs espanyols solen fer des del Palau de la Moncloa acaben tenint un impacte a Madrid tan alt que el que acaba distribuint-se a la resta de les comunitats autònomes serveix, però relativament.