Només una comissió d'investigació al Congrés dels Diputats permetria, potser, arribar fins al fons i conèixer quina va ser la participació del govern espanyol, a través del Ministeri de l'Interior i de la Policia Nacional, en la tèrbola detenció del president Carles Puigdemont dijous passat a l'Alguer. Només la ràpida i contundent resolució de la jutgessa del Tribunal d'Apel·lació de Sàsser, Plinia Azzena, va aconseguir aixecar en menys de 24 hores l'estada a la presó d'alta seguretat de l'illa de Sardenya i desbaratar així les cabòries que s'havien fet des de Madrid. L'esperança italiana s'esfumaria en qüestió d'hores, l'operació estava condemnada també al fracàs, el Suprem faria un nou ridícul i la caça major de l'Estat espanyol des d'octubre de 2017 es tornava a escapar. Com a Alemanya, com a Bèlgica, com a Luxemburg. Allà on els tribunals europeus s'han hagut de pronunciar.

No hi ha estat sol el magistrat Pablo Llarena en aquesta tèrbola operació en la qual, pel que sabem, hi ha hagut un adequat repartiment de papers: el jutge va prémer el botó des del Tribunal Suprem amb prou antelació i discreció per mantenir vives les euroordres en contra del que va notificar oficialment i per escrit el Regne d'Espanya al Tribunal General de la Unió Europea. A partir d'aquí, hi va haver la cooperació de la policia espanyola que va seguir al minut i amb antelació suficient els preparatius de la detenció. No pas uns agents qualsevols, ni uns comandaments intermedis. La plana major al complet de la Policia Nacional monitorant al minut el que estava passant, des de sales operatives a Valladolid i Madrid.

La cúpula del Ministeri de l'Interior n'estava plenament informada. El ministre? Ningú fins ara no ho ha descartat amb rotunditat. El president? Es desconeix perquè, entre altres coses, en aquesta mena de matèries el valor d'una declaració és molt limitat. Tenint en compte que no obrirà la Justícia espanyola una peça sobre la detenció il·legal de Puigdemont, només queda la via d'una comissió d'investigació. És un imperatiu democràtic i hauria de ser una exigència infranquejable dels partits independentistes a les Corts.

Quan el president Puigdemont assegura que el Govern espanyol tenia molt interès perquè fos detingut​, està assenyalant clarament en una direcció. Quan el seu advocat Gonzalo Boye parla de la fallida Operació Bumerang, la practicada per Espanya a Itàlia, d'una caça a la persona, no pas d'un procediment penal, i anuncia noves informacions que facilitarà al Tribunal General de la Unió Europea, obliga a una corresponent actuació política a Madrid. La incomoditat per aquest obús a la política espanyola i catalana no ha de ser amagat sota d'una catifa per no incomodar La Moncloa. Els autors intel·lectuals en el passat del "volem saber la veritat" estan obligats ara a un exercici de transparència perquè la veritat s'obri pas.