Amb moltes de les carpetes de la negociació avançades —falta, per exemple, perfilar la coordinació dels grups parlamentaris a Madrid—, altres de precàriament embastades després d'unes puntes de coixí però amb un cert acord —el Consell per la República versus els dos anys per intentar explorar els límits d'una negociació amb Madrid— i la gran majoria de temes conflictius del programa més que encarrilats, es veuran avui les cares a la presó de Lledoners els dirigents d'Esquerra Republicana i Junts per Catalunya amb l'aparent intenció de donar una empenta a la negociació del Govern que va sorgir de la majoria independentista de les eleccions del passat 14 de febrer.

A banda que el president d'Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, també pres a Lledoners, s'incorpori al conclave independentista, hi seran presents, entre d'altres, els dos màxims dirigents dels dos partits, sobre els quals ha recaigut una part important de la negociació: Pere Aragonès, en la seva condició de presidenciable indiscutible en ser la primera força independentista als comicis i representant dels 33 escons d'ERC, i Jordi Sànchez, el secretari general de Junts que porta la batuta de l'organització de Puigdemont i que ha ocupat en aquestes poques setmanes tot l'espai polític de la seva formació en les negociacions. Aragonès i Sànchez, que han mantingut un diàleg telefònic fluid malgrat els desacords que es produïen a la taula de negociació entre els dos partits, tenen un element en comú: el primer ja ha verbalitzat que no vol ser un president tutelat, això que en l'argot de la legislatura anterior el president Quim Torra va arribar a definir com un president vicari; Jordi Sànchez tampoc no té el rol d'un secretari vicari i, com ja ha pogut comprovar ERC, la seva autonomia en moltes de les decisions és important.

De la reunió d'aquest dimarts ningú no n'espera un acord final, però sí que es puguin establir algunes bases per a una empenta definitiva. També s'abordarà l'estructura del nou govern en la qual cal encaixar, a priori, les tres conselleries noves —Feminisme, Canvi Climàtic i Universitats— que vol incorporar Esquerra i que, segurament, per a un repartiment equilibrat obligarà a fusionar alguna de les ja existents. La que té més números és Justícia amb Interior. Però tot això encara està més verd del que a molts els sembla, ja que la disputa pel 50% del Govern que a cadascú li tocaria no serà ni senzilla ni fàcil.

I és que, al final, els governs de coalició tenen una enorme complexitat i el record del que ha passat entre Esquerra i Junts des del 2017 no és un esperó per tancar amb urgència un acord sense entrar-hi fins als últims detalls. L'absència de governs de coalició durant dècades a Catalunya ha generat una falsa idea del que són les negociacions d'aquesta mena. Es discuteix de poder, òbviament, i del repartiment d'aquest. I en la disputa sempre hi ha alguna cosa més que esgarrapades, ja que de vegades hi ha cessions doloroses: el pas al costat d'Artur Mas després del vet de la CUP va ser una d'aquestes situacions excepcionals, només comprensible pel seu desig de salvar el procés. Òbviament, ara la situació no és tan extrema i ERC ha tancat un acord amb la CUP que no li permet governar, però sí que els anticapitalistes no siguin un problema. Un document que esmenarà Junts en alguns aspectes, segurament.

La reunió de Lledoners, que l'unionisme critica, té una gran virtut: visualitzar que la repressió policial, judicial i política a Catalunya continua i que lamentablement els acords polítics no es poden fer en total llibertat havent-hi, com hi ha, presos polítics.