Des de l'època del Tamayazo el 2003 quan dos diputats del PSOE es van convertir en trànsfugues per facilitar amb els vots l'arribada d'Esperanza Aguirre al poder de la Comunitat de Madrid, la política madrilenya no vivia una situació tan caòtica, barroera i de ganivetades com la d'aquest dimecres. Sense saber del cert què ha arribat primer, la presidenta de la Comunitat, la inefable Isabel Díaz Ayuso, ha dissolt la Cambra autonòmica i ha convocat noves eleccions per al 4 de maig. Més o menys a la mateixa hora, el PSOE i Más Madrid han presentat sengles mocions de censura amb la voluntat d'apartar Ayuso de la presidència, sempre amb el necessari concurs de Ciutadans. El partit taronja ha fet esclatar els primers pactes del tripartit de dretes que tenia a les autonomies després de les eleccions del 2019 —el pas fet a Múrcia havia arribat hores abans— i lligat de mans per una crisi irreversible que el porta necessàriament a la desaparició, ha optat per refugiar-se sota el paraigua socialista, clarament, ara com ara, amb molts menys traus que el del PP.

La sincronització dels dos moviments a la comunitat de Madrid acabarà, sens dubte, als tribunals, el terreny en el qual el PP s'espavila millor. Començarà pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid, passarà al Tribunal Suprem i acabarà, segurament, en el Constitucional. Els madrilenys hauran de preparar-se per a una contínua suma de muntanyes russes en què clarament la Justícia prevaldrà sobre la política. Res que a Catalunya, per raons diferents, no hàgim vist aquests últims anys, des del bloqueig a candidatures a president de la Generalitat al Parlament, inhabilitació de president i consellers i, més recentment, la imposició d'una data electoral —el 14 de febrer— en contra de la decisió de la Generalitat, el Parlament i els col·lectius sanitaris, preocupats pel cost que tindria en infectats en la lluita contra la Covid. La justícia espanyola ha marcat la política catalana, amb intromissions exagerades, però deixant clar que el poder judicial està molt per sobre del legislatiu i de l'executiu.

L'espectacle està servit i les ganivetades també. L'esquerra té la seva oportunitat d'or per conquerir Madrid, però Ayuso també la té percapitalitzar una gestió que vista des de fora és absolutament calamitosa però que, segons les enquestes, té un suport molt ampli de la ciutadania. La justícia decidirà qui governa i els catalans perdrem l'exclusivitat que se'ns imposin fora de la via democràtica unes decisions que mai no haurien d'haver sortit d'allà.

Tot plegat es produeix, a més, en un moment delicat de la política catalana —de fet, aquí, tots els moments últimament són fràgils— perquè aquest divendres s'ha d'escollir la Mesa del Parlament de Catalunya i dimarts el Parlament Europeu va retirar la immunitat a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, amb una oposició propera al 43% d'eurodiputats que no ho van aprovar. I els presos polítics han hagut de reingressar a la presó de Lledoners, perquè se'ls ha retirat el tercer grau. Hi ha raons més que suficients per valorar com un cert èxit polític la votació europea i per estar més que irritats pel reingrés a la presó dels líders independentistes. Mentrestant, el govern Sánchez juga imprudentment amb l'Advocacia de l'Estat, la Fiscalia i els indults. Seria el moment que l'independentisme fos capaç d'arribar als acords necessaris per respectar el mandat de les urnes del passat 14 de febrer. No fos cas que, després de riure'ns del guirigall que té entre mans Madrid, els següents sotmesos a l'escarni públic dels catalans siguin aquells a qui la ciutadania ha donat 74 escons perquè es posin d'acord. Amb les seves diferències, és clar, però sense jugar imprudentment a enfonsar el vaixell.

Davant la temeritat, la frivolitat i l'absurditat madrilenya hi hauria d'haver el compromís, l'acord i la responsabilitat catalana.